Shakespeare i el cinema
Aprofitant que el Festival Shakespeare de Santa Susanna ha convidat el professor José Ramón Díaz-Fernández, especialista en Shakespeare i audiovisuals, li demano per parlar de la seva matèria amb el director del Festival, Paco Azorín.
Azorín: “Shakespeare posa les bases del cine. Trenca les unitats de temps, espai i acció. Ricard II: una escena passa a França, la següent anys després, a cinc mil quilòmetres de distància i sense perdre verosimilitud. El seu teatre, el The Glove, era una representació total del món: a terra, ells; a dalt, la possibilitat de representar el món superior, diví; tots aquells balcons i portes… No tenia problema per representar el món sencer. Per això als escenaris d’avui ens costa tant d’encabir-li.” Díaz-Fernández: “La manera d’intercalar escenes és un cas clar de muntatge. Una escena, Otel·lo i Desdèmona; una altra escena, el senat de Venècia; tornem a Otel·lo i Desdèmona; tornem al senat. Això és muntatge. Els primers anys, el cine recorre a Shakespeare i a Dickens, que són narradors d’històries simultànies. Hi ha més de 400 adaptacions shakespearianes al cinema mut! Shakespeare prestigiava un espectacle que llavors es considerava una atracció de fira. A sobre, no pagaves drets d’autor.” A.: “El concepte de superproducció s’hi relaciona directament.” D.-F.: ”Sí. Els italians ho comencen a fer amb Juli Cèsar, Marc Antoni i Cleopatra, i Griffith es confessarà influït per ells. El problema vindrà amb el cine sonor. El públic va al cine a entretenir-se i l’anglès del XVI li grinyola. Per això els primers anys es fa poc Shakespeare, i encara amb els diàlegs retallats. Al Holliwood dels 40 i 50 l’idioma es modernitza. Apareixen els derivatius: Lanza rota és un western sobre El rei Lear, Joe Macbeth és una pel·lícula de gangsters, Planeta prohibido és La tempesta en ciència-ficció.” A.: ”És que Shakespeare és molt més que un autor de text. Utilitza l’anglès en tota la plenitud, però quan el tradueixen a altres idiomes continua sent Shakespeare, perquè la base del seu teatre no és la paraula, sinó la teatralitat. Per això funciona fins i tot en cine mut.” D.-F.: ”I funciona molt bé. Algunes de les millors pel·lícules shakespearianes no s’han filmat en anglès: Kosintsev o Kurosawa no estan tan lligats al text, poden ser més creatius.” A.: “Cada moment té el seu cineasta shakespearià: Olivier, Zeffirelli, Welles s’han anat passant el relleu. Ara sembla que Branagh ja va de baixa” D.-F.: “Abans, el Hamlet per antonomàsia era el d’Olivier. Avui, els meus alumnes s’estimen més el de Zeffirelli amb Mel Gibson. En el cas del Romeo i Julieta de Zeffirelli, del 68, s’estimen més el deLuhrmann amb Di Caprio. Als pares els va agradar, però als fills ja els avorreix. Branagh es defineix com un popularitzador de Shakespeare en la línia de Zeffirelli.” A.: ”El cine va lligat a la tecnologia, s’ha d’anar actualitzant.” D.-F.: “Influit per exemple pel vídeo. El Romeo de Luhrmann ens bombardeja amb imatges perquè ja no soportem els plans llargs. I el cine és negoci. Hi ha molts casos de versions que no s’ha fet per diners: Olivier no va trobar productors pel seu Macbeth, i el Macbeth de Welles, que es va fer aprofitant un muntatge teatral de l’any anterior, és un cas clar de problemes de pressupost: cartró pedra i rodada en tres setmanes. El producte final se’n resent. No n’hi ha prou amb la qüestió artística. La qüestió econòmica és determinant.”
( 2 d’agost del 2005, El Punt )
