Turner i Venècia

A les fotografies, per televisió, o a Venècia mateix entre els turistes, la ciutat ens sembla irreal i postissa. Per què? Doncs perquè hi falten la música, la literatura i la pintura venecianes.

“Turner i Venècia” al Caixafòrum. A l’època de Turner, Goethe va escriure el Viatge a Itàlia. A Venècia, va anotar la tendència que tenia “a veure el món amb els ulls del pintor.” Diu: “Quan amb el sol ja ben alt travesso les llacunes i miro els gondolers que, amb la indumentària multicolor, dempeus sobre la gòndola, remen amb gràcils moviments damunt el verd clar de l’aigua, retallada llur silueta en l’aire blavenc, em sembla veure la millor i més fresca pintura de l’escola veneciana.”

El detallisme racionalista de Canaletto havia afinat tant el pinzell a les vedute venecianes, que la ciutat ja tampoc era ella mateixa. El cels clars, les aigües brunyides, els miralls minuciosos de Canaletto enreden l’espectador a base de detallisme.

Turner havia après els blaus venecians visitant el Louvre. La gràcia és que, abans de trepitjar Venècia, ja l’havia pintada. Té un tros de cel de Tiziano a La sagrada família, i, un any abans de la primera visita a la ciutat, una acuarel·la del Rialto. Turner esborrarà Canaletto pintant sobre les seves pintures, passant aquelles vedute per la cultura anglesa, per Otel·lo, per El mercader de Venècia, pels poemes de Samuel Rogers i Les peregrinacions de Childe Harold de Byron: “Vaig ser a Venècia, al Pont dels Sospirs,/ a un costat un palau, a l’altre una presó.”

Anar afegint màscares al carnaval venecià. Turner centrifuga la llum veneciana i en surten aquests colors nous: vermells entre la ferida i el caramel, grocs de rovell d’ou, taronges i blaus verdosos, imaginaris, barreges de cel i mar. Turner fa com un retrat aigualit, com si no copiés els edificis sinó les aigües que els reflecteixen.

Venècia reflectida a la llacuna tintada de Turner, amb la precisió de després d’un ruixat primaveral o en la turbulència remoguda d’un día espès. Són pintures submergides a l’aigua de la llacuna: Canalettos destenyits.

Des de l’Hotel Europa, Turner va pintar la nit veneciana sobre paper vermell marronós. Hi ha un llampec darrere el Campanile de San Marco, un llamp de cal·ligrafia dolça i tranquil·la que ens recorda el de La tempesta de Giorgione, i una escena nocturna amb coets, a Santa Maria delle Salute, semblant en la calma a la llanguidesa del guix. El coet té tan poca força que ni surt en lína recta. A l’oli Venècia amb la Salute, ja no queda gaire res de la ciutat. Una cúpula fantasmal al mig del quadre blanc. El marc daurat pren molta consistència, emmurallant la boira.

Als capvespres serens de la Serenissima, l’ambient s’ha materialitzat i la pintura vaporitza la verticalitat dels posts de les gòndoles, les columnes esborrades dels edificis, esglésies diluïdes, palaus de fum entre la confusió d’aigua i cel. En un recó de Tornant del ball, una família espera l’arribada dels que han passat la nit fora. Les dones, els nens, figuretes submergides en l’ambient, amb la pintura fins al coll.

Cadascú va amb la seva Venècia pel món. La meva, la veig des de la torre de Sant Marc, composta de teulades afegides les unes a les altres, com un llençol vell fet de retalls cosits, cobrint les venècies que uns i altres han anat imaginant.

Una altra capa de pintura sobre Venècia, i un altre escrit al respecte.

( 4 d’abril del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant