Zona d’aigües

A la zona d’aigües del complex esportiu, a cada punta de la piscina llarga de natació, hi ha una piscineta. També hi ha un parell de jacuzzis i un parell de saunes. Potser perquè el poliesportiu es va inaugurar fa pocs mesos i falta el costum, observo sovint aquest fenomen paranormal: tothom és a les piscinetes. A les piscinetes, l’aigua és més calenta que a la piscina gran, hi ha sortidors a pressió i sempre hi fas peu, però… Quin exercici va a buscar-hi, la gent, a la piscineta? Hi van haver de posar un cartell: màxima afluència, 35 persones. 35 persones!

A la piscina gran, érem la senyora grassa del banyador negre i jo. Aquesta senyora hi és tot el dia. Probablement, no sempre sigui la mateixa. Tota una piscina de vuit carrils per una foca parsimoniosa i un ànec emprenyat. Altres cops, hi ha ossos polars, tortugues marines i una gran diversitat piscícola amb casquet de pilota de tennis. També hi ha eriçons i petxines enganxats a les parets. Es troben allà en grups de dos, de tres, de quatre, i no se’n mouen. S’hi estan en remull, amb els braços a fora, fent petar la xerrada. Si hi hagués cendrers, fumarien. No sé com no ve el cambrer amb la llibreteta, a demanar què volen prendre.

Ja reconec que nedar en una piscina coberta no té cap al·licient i que, a més, és cansat. Un hàmster que corre a dintre la roda, sap que quan es cansi pot aturar-se i que no es negarà. Si s’equivoca respirant, no s’empassa un glop de clor amb una goteta d’aigua dissolta. Així i tot, un ànec avorrit es pot distreure observant les relacions conflictives dels nedadors amb l’aigua. N’hi ha que s’hi barallen, n’hi ha que la barrinen furiosament. Però també n’hi ha que s’hi entenen. No neden, naveguen.

De tant en tant, apareixen les sirenes. La sirena és una espècie protegida que últimament va tatuada. Es presenten de dues en dues. Entren a la piscina amb biquini de colors. Res a veure amb l’uniforme negre de les foques i els ànecs. Les sirenes fan quatre braces, de vegades arriben a mitja piscina, i després giren cua. Duren molt poc. No tens temps ni d’encetar l’estil papallona. Surten, es posen les xancles i se’n tornen a la sauna. Som a l’estiu, i això és la Costa Brava.

Més fenòmens paranormals. Les bombolletes del jacuzzi reanimen la zona corporal especialitzada a desenvolupar l’instint de la procreació. Per això, el personal tendeix a destriar-s’hi per sexes. Els homes bullen a l’olla de la dreta i les dones a l’olla de l’esquerra. A les piscines, va diferent. Dijous passat, dia de Sant Valentí, fent l’ànec a la piscina gran, vaig veure una parella d’uns cinquanta anys, tots dos tatuats, agafats a la paret. Sota aigua, ell li tocava les zones corporals especialitzades. La senyora duia l’uniforme negre. Ell, el bigoti hipopòtam. És un consol. Hi ha sexe passats els cinquanta.

Més fenòmens. Una corrua adulta d’hipopòtams i morses a la piscineta, amb una cara de felicitat irreductible, dirigits des de fora per una animadora somrient, feien el tren i saltaven al ritme d’una cançó de carnaval. Semblava el final d’un dinar de casori. No m’hauria estranyat que de sota aigua, del mig de la piscineta, del mig del tren, en sortís la núvia amb el vestit blanc.

Vaig continuar el crol. Sobretot, no parar. Un ànec no és un hàmster. Pels finestrals, entrava la llum de fora. Els núvols clars darrere les muntanyes seques. Els porcs senglars s’acosten a les urbanitzacions. Diu que busquen aigua. Neda. No paris.

( 16 de febrer del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant