Zatoichi
Tenim un febrer moderat. Pels carrers de Barcelona, els cotxes circulen amb la finestra abaixada i, als pobles, els ametllers ja fa dies que s’hi han pronunciat; és com una festa, amb restes de confetti.
La imatge dels ametllers contra el teló gris del cel de febrer m’ha fet pensar en la pintura i els gravats japonesos. Com més diferents són les cultures, més les uneixen les qüestions essencials. La salvatjada d’un ametller blanc, la meticulositat d’una estesa de flors o el deliri d’una façana de Gaudí, enfront de la qual pot faltar-hi tot menys el japonès amb la màquina de retratar. Fa uns mesos, davant de la cripta de la Colònia Güell, m’hi vaig trobar el japonès de torn. Era a primera hora del matí, no hi havia ningú més. Duia texans blaus, un anorak cridaner de color vermell, bambes, motxilla blava i la càmara al coll. Vaig interrogar-lo sobre Gaudí, Barcelona i el Japó. L’únic que en vaig treure va ser que es deia Isao, que vivia a Shiznoka, que era arquitecte i que no parava de riure i de fer que sí amb el cap.
Les terrasses de Gràcia són plenes de gent. Al Verdi Park, s’hi projecta l’última pel·lícula de Kitano, Zatoichi. En aquest cinema, el desembre passat hi vam veure un parell de pel·lícules d’Ozu. Els dono les gràcies. Aquí mateix s’hi han projectat les anteriors pel·lícules de Kitano. Hana-Bi potser encara no l’ha superat.
La màquina de crispetes del Verdi Park és marginal i poc freqüentada. A la primera sessió de tarda d’un dia feiner, a la sala hi deu haver una trentena de persones. Aquests dies que les parets dels museus de Barcelona estan plenes com mai de quadres dels millors artistes de la història, ¿cal recordar que, sovint, la millor pintura es pot veure en el llenç d’una pantalla de cine? Kitano és el director dels blaus i els grisos càlids, de les geometries sòbries, dels nocturns i les ombres, de la plasticitat de la sang viva, que dibuixa i s’escampa per la pantalla com no es veia des del Ran de Kurosawa. Més d’una vegada fa pensar en el traç de Tàpies. Zatoichi és un no parar de coreografies. Com a la dansa, la imatge està al servei de la música. La pel·lícula va plena d’un humor entranyable i efectiu. La llum, l’humor i la música són tres maneres universals de comunicar-se. Zatoichi, una pel·lícula de samurais, té la capacitat dels millors westerns per arribar a tots els públics. Potser no em calia haver atabalat aquell pobre turista japonès.
En la penombra de la projecció, el tramat del sostre sembla que continuï les retícules de les parets de fusta que surten a la pel·lícula. Els raspatllers de plàstic de les butaques tenen la pal·lidesa blavosa i lluent de les teulades nocturnes de la pantalla. Les concomitàncies nipocatalanes ja fa temps que s’exploren. La cuinera Ruscalleda, de Sant Pol, ara obre un restaurant a Tokio; l’últim llibre d’Imma Monsó parla dels japonesos que viuen aquí. Els nostres fills veuen dibuixos japonesos i juguen amb la Nintendo a jocs com el Pokemon, que porten a un decorat futurista els combats de samurais.
Els samurais antics i els samurais contemporanis de les pel·lícules de Kitano són una encarnació de l’irracional, arreconen l’individu i esclaten amb una violència universal, treuen la bèstia interior, aquesta que ensenyen els ametllers florits del moment, tan blancs i delicats.
( 11 de febrer del 2004, El Punt )
