En un hotel de províncies
Un viatjant que arriba de nit a una ciutat de províncies. Al centre hi ha l’únic pàrquing subterrani, que correspon a l’únic hotel de la població, de tres estrelles i amb el nom d’un gran rei que va morir en aquesta ciutat fa molts segles.
Potser va morir-se en aquest hotel mateix. Silenci a la recepció, moqueta i sostre alt. Aire dens, rònec, picat. El recepcionista tendeix a l’existència. No hi ha pols però se n’hi respira. El recepcionista li passa la clau. El client sent l’olor de càmfora de l’americana del recepcionista. El clauer és tan gran que no cap a la butxaca, potser perquè cap despistat se l’endugui.
La porta del passadís és buida per dintre, no pesa gens. Per tancar-te a l’habitació hi ha un llisquet. Mobles de fòrmica, arrodonits, anys setanta. El color de merda d’oca de les parets s’hauria de repintar. La llum ni s’atreveix a treure el nas de darrere el plafó de fusta rectangular: per vergonya. Cortines d’aigües marrons, a conjunt amb dues butaques poc fiables, davant d’una tauleta rodona.
Persiana de fusta fins a baix de tot. Tres reproduccions de paisatges asèptics amb marcs de plàstic negre. La quarta reproducció no hi és, només la silueta tènue i el clau on va estar penjada. Un televisor minúscul en un angle del sostre, canals en desordre, estrangers i espanyols, alguns per sintonitzar, en neu.
El nostre viatjant tria un dels dos llits estrets. Es despulla, tanca el llum, s’ajeu i s’adorm.
El desperten les veus d’una parella al passadís. Els tacons de la dona. Entren a l’habitació del costat. Gemecs i grinyols mentre es reprodueixen.
L’interruptor és tan lluny del llit com pot ser. El nostre viatjant ja es desperta del tot. Les quatre. Això va per llarg.
La porta del labavo té un forat a la fullola, a l’alçada del turmell: una coça. Aixetes i desguassos rovellats, el tap negre de la pica lligat a una cadena petita de boletes, enrotllada a l’aixeta com un cuc. Cortines de plàstic començades a florir. Sobre l’endoll, una cinta verda mig desenganxada que diu “220 V”. El llit que grinyola està just a l’altre costat d’aquesta paret del labavo. Sobre el dispensador blanc de paper higiènic hi ha cremades grogues, dels fumadors que han deposat aquí abans d’ell. Si estira la cadena, s’estarà dues hores sentint com l’aigua reomple el dipòsit.
Al final, ha tornat el silenci. La son, no. Tenim el viatjant assegut a l’escriptori. El mirall el deforma. Obre una carpeta de cuir, amb el nom de l’hotel en daurat. Hi troba uns anuncis plastificats, una revista del Canal + i un horari de l’esmorzar, imprès quan la tinta de la impressora ja s’acabava. També hi ha un parell de folis blancs arrugats a les puntes, i un sobre amb el nom i l’adreça de l’hotel. Sempre hi ha paper i sobre, en aquests hotels per suicides.
Tancat a la càpsula d’un hotel de pas, mentre el món vola a 107.000 quilòmetres per hora. Cada nit desenes de persones diferents travessen aquestes portes. Com per un miracle, l’hotel es manté aturat en el temps. No és contradictori? A veure si aquestes portes no seran un engany, si no seran part d’un circuït tancat, on unes mateixes persones que es desconeixen entre elles funcionen a fora del temps. Neixen, creixen aquí, s’hi reprodueixen i hi moren. El món, a 107.000 quilòmetres per hora. Qui sap. Està trigant molt a fer-se de dia. La persistència es converteix en la trinxera de qualsevol dignitat, per petita, ridícula o irreal que sigui.
( 25 de novembre del 2005, El Punt )
Juny 29th, 2016 at 2:17 pm
Siempre es un placer salir a buscar setas al monte. En http://lacasadelassetas.com/5-material-setero encontrarás toda la equipación necesaria para buscar setas comestibles.
Saludos seteros