Palau i Fabre

Fa cent cinquanta anys del naixement de Rimbaud i aquesta setmana s’han organitzat tot d’actes d’homenatge. La primera sessió, dilluns, al Brossa Espai Escènic, va deixar gent a fora. Els que vam trobar entrada, encara que fos asseguts a terra, vam poder rebre una profunda lliçó literària, impartida per Josep Palau i Fabre. El poeta va ser rebut amb un aplaudiment llarguíssim. Va sortir de darrere unes cortines amb una americana marró de llana, mocador al coll, camisa gris, unes grans ulleres penjades al coll i un bastó que va jeure als seus peus durant tot l’acte, sobre l’estora circular de l’escenari. Palau va començar explicant com havia descobert la poesia de Rimbaud l’any 1935, quan, en una conferència, Carles Riba va considerar que El vaixell embriac era el millor poema escrit mai sobre el mar. «Que als 18 anys et diguin que un noi de 15 va escriure el millor poema sobre el mar, i sense haver-lo vist… No és emulable!»

Les notícies que Palau ens va donar de la seva relació amb el poeta francès van ser molt variades: la lectura d’una antologia a la caserna Carles Marx, que potser va compartir amb Rosselló-Pòrcel; l’escarlatina que va passar en quarantena, a París, i que va dedicar a llegir Rimbaud; la visita a Charleville un abril fred; la primera edició, l’any 1963, de Les il·luminacions i Una temporada a l’infern, de Rimbaud, traduïdes per ell… Després, Palau es va posar les ulleres i va agafar un llibre. Palau recita d’una manera en desús, distingint les bes altes de les bes baixes, retalla amb precisió cada paraula i posa els accents amb la delicadesa i la contundència d’un copet de martell. És un rapsode que reverencia el text, cosa infreqüent, avui dia. Entre el públic, el silenci es va fer molt espès. Cap eco, cap estossec, cap moviment: només el text.

Amb la lectura, Palau afegia matisos a la seva pròpia traducció. Era impressionant veure un poeta de 86 anys llegint els versos d’un poeta que va plegar d’escriure quan en tenia 21. Va ser una barreja d’energia i experiència, amb el punt culminant en la declamació de l’únic text propi que va llegir Palau i Fabre, L’aventura, que parteix d’un intent de traduir Sensation de Rimbaud. «La insistència a voler penetrar el poema fins a l’arrel va fer que el poema es regenerés en mi, i en un retrobar-me a mi mateix per comptes de trobar Rimbaud.» Vèiem Palau, amb les cames creuades, sostenir enèrgicament una edició d’Els poemes de l’alquimista. A a portada del llibre, el seu retrat. La mateixa barba retallada, però negra: era una fotografia de fa cinquanta anys. Teníem el jove Rimbaud a l’origen del poema, el Palau de la fotografia i el Palau ancià llegint. La gent va aplaudir amb ganes.

A l’hora de marxar, vaig tenir l’oportunitat, amb uns amics, d’acompanyar el poeta fins a Caldes. Vam fer el viatge per l’autopista del Maresme. Vam estar parlant de la nova situació política, de la tesi que Jordi Coca escriu sobre el seu teatre, de la Fundació Palau i Fabre i de l’exposició que hi prepara sobre Ramon Llull, que «serà una sorpresa». També vam parlar de Ronaldinho, pel qual pateix, perquè «el compraran, com el Samitier, ens el prendran. És que realment és molt bo; se li nota que és bon noi, se li nota a les fotos, i quan surt i s’abraça…». Rimbaud, vaig pensar, Ronaldinho: els joves. Vam arribar a la Fundació a les deu del vespre. Un guàrdia de seguretat l’esperava a l’entrada.

( 20 de març del 2004, El Punt )

 

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant