El sistema que ens hem dat

Fa una setmana, m’estava a casa, pensant. Just en aquell moment va entrar una veu al menjador i va convidar-me a una botifarrada amb la Carme Chacón. Per una estranya associació d’idees, vaig pensar en el circ. Quan el circ arriba a una ciutat, omple la carretera de cartells de domadors i pallassos. Després, posa en circulació un cotxe amb altaveus, que va fent propaganda.

No vaig poder anar a la botifarrada. Em sap molt de greu, Carme. M’agraden molt les botifarrades, especialment si no te les fan a sota la finestra. Em sap greu, a més, perquè, quan aquella veu va entrar al menjador de casa, jo ja feia dies que començava a tenir mono de política. Estic contra l’article 53.1 de la llei electoral, que prohibeix fer actes electorals «entre la convocatoria de elecciones y la iniciación de la campaña.» Tampoc m’agrada l’article 148, que diu que es multarà o s’empresonarà «quienes por medio de recompensas, dádivas, remuneraciones o promesas de las mismas, soliciten directa o indirectamente el voto de algún elector, o le induzcan a la abstención.» Aquests articles limiten les possibilitats de la política, l’encotillen i la retallen.

Finalment, però, va arribar el dia. Dijous a la nit, a casa, havent sopat, ens vam asseure tots al sofà a esperar l’inici de la campanya. Els partits van ensenyar els seus cartells. Ja era hora!

Les eleccions són la gran festa de la democràcia. És quan un se sent orgullós del seu país. En campanya, obligo la meva filla a veure els espais polítics dels telenotícies. Li poso tertúlies polítiques, perquè vegi amb quina llibertat els comentaristes es desmarquen dels partits. Aquesta és la grandesa del sistema que ens hem dat, li recordo. Filla meva: la nostra Constitució protegeix explícitament el dret a expressar i difondre el pensament. I llavors ella em pregunta: vols dir tots els partits, tots els diaris, tots els repetidors de televisió? Naturalment, filla meva. El sistema que ens hem dat eixampla progressivament els nostres drets. Com més petita i desprotegida et sentis, més tranquil·la has d’estar. La democràcia et protegeix del liberalisme dels que tenen la paella pel mànec.

Tanta coherència, tanta fiabilitat, tanta lleialtat… Tanta concreció en les idees, tanta generositat, modèstia, pluralitat… Parla amb un polític: matisat, respectuós, edificant, demòcrata. Mai tindràs la sensació que t’està renyant perquè se sent en fals. Mai li sentiràs un argument mediocre o mentider, mai demagògia, mai mala fe. Mai més afavorit per les limitacions que per les possibilitats. Per això et faig seguir la campanya electoral, filla meva.

Però també t’haig de desenganyar. No tot són flors i violes. Ara mateix, per mi i per molta gent que coneixes, les eleccions són un dilema terrible. Ens agraden tant tots els partits, que no sabem quin triar. Aquest és el mal: triar-ne un implica descartar-ne un altre.

La bona notícia és que això ha començat a canviar. Els partits s’han adonat del patiment dels ciutadans i han començat a buscar-hi solució. Generosament, avui ja no et demanen que votis per ells. Et demanen que no votis un altre. T’ajuden a descartar. Han vist quina seria la solució pels qui ens trobem, com jo, que l’oferta és tan bona que no sabem a qui votar. Han començat a fer camí. Exactament: poder votar en contra. Serà fantàstic.

( 23 de febrer del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant