Missa per la cripta de la Colònia Güell

– Un desastre, un desastre…! – s’exclamava, l’altre dia, el pintor Perejaume.

La cripta de la Colònia Güell és una de les set meravelles de Catalunya. Fa un any, artistes com Tàpies, Casassas o Fontcuberta van firmar un manisfest contra el disbarat de la restauració que s’hi feia. Naturalment, no va servir de res.

Vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar a veure què. Les misses diàries s’hi celebren a les nou del matí. Quan vaig entrar, el capellà oficiava davant de dos feligresos, un home i una dona d’uns cinquanta anys, asseguts en bancs separats, entre les columnes de basalt descarnades, com acollits sota el ventre d’una gran aranya. Allò impressionava. La cripta de la Colònia Güell respira una espiritualitat robusta i torturada. Res a veure amb la religió plàcida i televisiva del papa de Roma.

Acabada la missa, vaig a trobar el mossèn:

– Diu que ara tancaran la cripta per fer-hi reformes a l’interior?

– A vostè l’han informat malament – em diu -. Aquí no hi entra ningú.

Mossèn Joan és un home amb cabells blancs i bastó de fusta. Fa quinze anys que duu l’església. Últimament ha sortit als diaris per la resistència que manté contra la restauració de l’interior de la cripta.

Travessem una tanca nova, que posa una barrera entre el petit bosc de pins i les columnes de la cripta, que voldrien ser una continuació del bosc.

– Diuen que la tanca és provisional, però les coses provisionals es fan eternes – m’avisa el mossèn, que hi entén -. Ara tancaran la porta fins passades les deu. Després, si vols entrar, et cobraran. Si el diumenge algú arriba tard a missa, no me’l deixen passar. Això sí: vinga espectacles, concerts, música, recitals… I encara tenen la barra de dir que és una església.

Efectivament, la porta de la tanca té inscrita la paraula “Església” en dotze idiomes i lletres ben grosses. Em quedo mirant la cripta. Penso: turísticament correcte. Vet aquí com convertir una obra mestra en un producte de supermercat. Per començar, cal apropiar-se de l’esperit de l’edifici. Cal monumentalitzar-lo. S’ha d’emmarcar amb una tanca i etiquetar-lo en dotze idiomes, dir “això és una església”, justament perquè deixi de ser-ho. Afegim-hi un paviment de nou ric. A continuació, omplim terra i columnes d’ulls de bou que il·luminin decorativament la cripta. Ara ja podem cobrar entrada. Cobrarem entrada, però, com que l’art és de tots (i el client ha de quedar content), per què no fer-ho tot practicable? A sobre de la cripta hi havia d’anar una església que finalment no es va construir. Per què no convertim el sostre en una bonica terrassa perquè la gent s’hi retrati? Caldrà posar-hi barana, és clar. Llàstima que en Gaudí no l’hagués prevista. No és culpa seva – ell volia aixecar-hi una església, allà. Ara el problema és l’accés a la terrassa. En Gaudí havia fet una rampa per pujar a l’església, però la rampa és massa visible, per posar-hi una barana. Cap problema: dissenyarem una escala que pugi pel costat de l’edifici, amb una barana d’inoxidable. Com volíeu que se li acudís a Gaudí fer aquella escala? No havia previst Hiroshima, l’occidentalització japonesa, el turisme groc. Era visionari, però no tant. Després, cobrim la rampa de zinc, molt vistós i molt xic.

Per rematar-ho, ens traurem de la màniga un bon monòlit de marbre. El col·locarem a la base de la rampa. Ben bé a la façana. Que ningú s’equivoqui: Església de la Colònia Güell 1908-2002. Amén.

( 16 de desembre del 2003, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant