El romànic

«Que superiors que són, en bellesa i varietat de colors, les pintures noves en comparació amb les velles. Però tot i que a primera vista ens captiven, el plaer no dura, i en canvi la mateixa tosquedat i cruesa de les pintures antigues mantenen el seu poder sobre nosaltres.» A partir d’aquestes frases del De oratore de Ciceró, Gombrich va passar-se mitja vida rumiant el tema d’un llibre que va acabar-se publicant pòstumament: La preferència pel primitiu. Un excés de perfecció artística porta a l’amanerament i al kitch. Si la història de l’art es valora en termes de reproducció de la natura, arriba un punt que la tècnica embafa. La teoria és molt bona: en el període clàssic, les arts havien arribat a una perfecció tan gran que ja feia fàstic. Es va produir un retrocés volgut. Es va desaprendre. De la mateixa manera, al segle XX, Picasso va voler desaprendre a dibuixar un cavall: intentava fer-ho com una criatura.

Un segle després dels viatges de Domènech i Montaner i del descobriment del romànic català, estem acostumats a servir-nos-en. Una visita al romànic del MNAC neteja la mirada de l’excés en què acaben per caure totes les arts, indefectiblement. D’una ventada esbandeix la retòrica.

Quin gust, caure a les teranyines dels capitells romànics. Ens demanen voltar-los, i es van tornant calidoscòpics. Els capitells corintis van anar florint, van donar tota mena de riquesa botànica en pedra. S’hi van fer boscos i flors i fruiters, s’hi va fer el paradís, i allà les bèsties, Adam i Eva, i els Testaments i la història. Tot relligat amb l’home, com en el magma unitari del món. Tot se’ns representa massís i orgànic, i tot encaixa. Als capitells, els peixos s’ajusten entre les onades i els lleons s’aferren als homes, que els cacen. Es confonen les figures de la Creació: les bèsties, les plantes, les fruites, els monstres, les persones. Els rostres humans tenen el misteri dels animals. Els ulls de les bèsties. No hi ha diferència entre un home i un bou. En aquest ball, les persones s’empelten d’animals: surten els monstres i les sirenes. Lleons empeltats amb lianes, lianes empeltades amb ocells. Un bou i un lleó aguanten un llibre, el bou entre les peülles, el lleó entre les urpes, drets, un a cada costat de l’home que llegeix.

El segle XII va donar les grans obres mestres del romànic. Les pintures de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Gilabertus, el Mestre de Cabestany, la portalada de Ripoll, el claustre de Girona, la Majestat Batlló… Aquelles esglésies romàniques, amb mines de colors dintre la closca de tortuga. A les entranyes de l’animal, tota la sang, els organismes, els colors dels frescos, la netedat del cel pirinenc. És llavors el gran moment de la lírica provençal dels trobadors. Durant el regnat de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó culminen les relacions artístiques i comercials amb Provença i el Nord d’Itàlia. Aquestes relacions i l’expansió cap al sud, cap a la Catalunya Nova, dibuixaran el famós arc Mediterrani, que és un arc de mig punt.

Però res no s’atura. Al segle XIII la imitació del natural creix i les figures van tornant-se menys rígides, menys foses amb el món, més a la seva, volàtils, fugitives, i els personatges es desentortolliguen com qui va desfent nusos, alliberant, contornejant, delimitant i perdent la primitivitat.

(15 de març del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant