Josep C. Vergés

Donar la mà a un fill d’il·lustre fa respecte, perquè és tocar material genètic. Un oncle avi seu, Joan Vergés, va ser fundador de l’editorial i revista Joventut. El seu pare va dur l’editorial i revista Destino. Vergés fill és autor d’una trentena de llibres. L’últim es diu Un país tan desgraciat, sobre la relació amb el seu pare, amb molt de material inèdit i amb unes fotografies espectaculars, ideal per fer-se una idea de com van ser els anys seixanta i setanta de la revista i editorial, però sobretot per tenir notícies de primera mà de l’ambient i els mitjans amb què va produir-se.

Havent llegit com les deixa anar Vergés parlant de Fraga, Jiménez de Parga, Porcel, Pujol o Narcís Serra, sabent els problemes que ha tingut a l’Avui o El País i vista l’estranya discreció amb què està passant el llibre, jo m’esperava trobar una persona mínimament incorrecta. Doncs no: Vergés és una persona perfectament entenimentada i amb una manifesta educació a Cambridge. Fins i tot du una corbata de llaç. Una corbata de llaç blava, amb el dibuix de mitja dotzena d’aranyes, probablement taràntules.

La rifa del suro va enriquir els empordanesos i els va fer viatjar. És un fet que encara avui es nota voltant per Palafrugell o Sant Feliu de Guíxols. Aquell enriquiment va donar un liberalisme prou fort per resistir i superar el desert franquista. Eren pocs: Gaziel, Pla, Vergés. Si no fos per ells, en aquest país, vist l’ús que s’ha fet els últims anys de la paraula, quan sentíssim a parlar de «liberal», ens posaríem a tremolar.

Josep C. Vergés continua propagant aquest liberalisme, basat en una lluita lenta i democràtica, determinada per la tradició i la continuïtat i que indefectiblement acaba per topar amb les limitacions a la llibertat. Si va existir Destino, ens recorda, és perquè hi havia uns lectors, i els lectors són el futur de Catalunya. «No teníem armes el 1714 ni el 1939. La nostra arma ha estat llegir. Tenim llibertat, democràcia i autogovern perquè el catalans, que llegien, sabien defensar, davant dels pitjors dèspotes, que la veritat sempre guanya a la mentida.»

Analitzant les últimes eleccions espanyoles, diu: «Els catalans, tan odiats a Madrid i tan minoritaris a Espanya que no tenim dret al nostre idioma fora dels Països Catalans, ni tan sols a les Cortes que ens han de representar, ara som determinants. Sempre ho hem estat. Els catalans hem anat resistint. Mantenim la Generalitat i som a Europa no pas gràcies al PSOE ni al PP, sinó pels catalans. Tenim democràcia perquè els catalans han volgut, i, en això, Destino hi va fer el seu paper: no pas La Vanguardia de Galinsoga, ni el Serra d’Or marxista. Destino va ser assaltada pels falangistes, tancada per Fraga i, fins i tot, va viure l’única revolució marxista un cop mort Franco, propiciada pel pitjor empresari català, Jordi Pujol, que naturalment va fracassar estrepitosament.»

Li recordo l’abatiment nacionalista que vivim, i el resol considerant el PSC un partit autònom. «I l’eliminació de Maragall?», li dic. Contesta: «Però com explicaries que, contravenint Madrid, el PSC hagi fet el que ha volgut i no hagi donat la Generalitat a CiU? Què li interessa al PSC? Que els trens funcionin. Demanarà que ens transfereixin rodalies i aeroports. Ara tenen una responsabilitat, i respondran, pel seu propi interès.»

És un optimisme que a mi em sorprèn, però optimisme i liberalisme han d’anar junts per força.

( 29 de març del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant