Primavera poètica

Ahir sortia als diaris la notícia del suïcidi d’un pobre regidor de Nerja. Va escriure una nota de comiat i va disparar-se un tret al cap, amb tan mala fortuna que no va matar-se. Quan va voler-hi tornar, la pistola, que era vella, se li va encasquetar. Per alguna cosa el mètode més utilitzat al nostre país, i amb molta diferència, és la corda. Gent que el coneixia va veure’l pel carrer, amb una mà a la cara molla de sang. Va anar-se’n a un mirador i va tirar-se daltabaix –segon mètode més utilitzat–, des de vint de metres d’alçada.

En definitiva, ja és primavera. Els mesos de març i abril (amb els de juny i juliol) són els de més suïcidis. Les consultes per depressió s’enfilen i, com va escriure el germà de Henry James, «per mi que no hi ha cap home educat que no li hagi passat mai pel cap la idea de suïcidar-se».

La primavera comença el 20 de març, però la notem, i amb un sotrac, a partir de l’últim diumenge de març, quan ens canvien l’horari i ens allarguen el dia d’una hora. Això agrada molt, però és a crèdit: ens tornaran a prendre l’hora a l’octubre, quan el dia s’escurci i més la necessitem. Però el cas és que ha arribat la primavera, sofisticada, amb tacons alts, samarreta cenyida i bíceps de legionari. Cabell rapat, ulleres fosques i pírcings al llavi: ja ens coneixem de cada any. Amb focus il·luminant-la exageradament pertot arreu i amb un horari de can Mai Tanquis. Entre l’exhibicionisme dels cirerers i les glicines, ocells fent corals i gripaus cantant rap, no seríem persones si no ens sentíssim una mica mosca amb una natura que va a la seva i que ens arrossega als instints de viure i viure, com bestioles desficiades.

S’obren les flors, l’aire s’infesta de pol·len: és el moment de la fecundació i de l’asma. La llum estimula la producció d’andrògens i estrògens, les feromones es disparen, la roba s’escurça i, en conseqüència, la primavera és l’estació de l’amor. Que vol dir infidelitats, adulteris, malalties de transmissió sexual, crims passionals, onanisme i cançons i poemes d’amor en vers, en prosa o en Messenger. El sol també dóna vida als fongs, als herpes i a l’envelliment i el càncer de pell. Tanta llum ja és publicitat descarada de l’estiu, i vint persones de cada deu comencen règim. El sol ens crida a formar. Les màquines del gimnàs estan totes ocupades, i això fa molta ràbia. Aparques un moment i t’empaperen el cotxe de flyers que anuncien mètodes d’aprimament per cirurgia estètica o a tota pastilla. La primavera és de primera.

Amb el bon temps, la flassada fa suar i el llençol se’ns enganxa. Però no és això, sinó que el cervell, com és la seva obligació –amb cap–, ens produeix l’astènia primaveral. Anem fets una ànima en pena, arrossegant els llençols enganxats, el matalàs i un armari ple de roba per planxar. Tot ens fa una grandíssima mandra. Portem els braços i l’ànim caiguts, però és en defensa pròpia. Contra l’excés primaveral, anhedonia – alteració de l’afectivitat caracteritzada per la disminució o la desaparició de la capacitat d’experimentar plaer (definició del Termcat).

L’altre dia llegia que el cervell humà funciona amb dotze watts. Dotze watts és el que consumeix una bombeta de llanterna. No en treu pas poc rendiment. L’energia que el cervell gasta en un dia equival a dos plàtans. Això no és cap picada d’ullet darwinista, sinó un desig primaveral: que ens aprofitin.

( 11 d’abril del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant