Albert Roig

Albert Roig, paisatge i amor. El paisatge és l’Ebre i l’amor és la poesia. Llegit àvidament I pelava la taronja amb les dents (Empúries), el llibre que acaba de treure, vaig trucar el poeta Albert Roig. Va citar-me al Bar Cèntric, un redòs darrere finestrals, en una cantonada del carrer Tallers, amb mobiliari de quaranta anys enrera, Holliday i Fitzgerald als altaveus i, a la paret, un rellotge aturat. Va presentar-se amb bufanda i gorra de llana, tot negre, pantalons de vellut i l’aspecte que amb els anys va guanyant, malgrat viatges i lectures que li afinen la pell, de pagès, amb les ninetes de color d’oliva.

Dóna gust la manera que té l’Albert Roig de parlar, que és fluvial, o sigui ràpida i suau. A I pelava la taronja amb les dents fa un passeig autobiogràfic per la poesia (els poetes), els paisatges (Tortosa, Grècia i Brasil: “allà on hi hagi sol i marihuana”) i el sexe (l’amor). “És un llibre irònic”, m’adverteix. ”Miro de dir el que no s’ha dit d’alguns poetes venerables. Em distancio fins i tot de Vinyoli, el gran poeta català; de Vinyoli i de Ferrater, que parlaven de la felicitat i eren uns desgraciats; de Riba, que parlava tant de l’amor i tenia por a enamorar-se… Els romans i els grecs, en canvi, eren alegres i vitals. Perquè el que interessa de l’amor és veure què ens costen les dones als homes; quant ens costa anar-nos-en-hi al llit. Com deia Graves, les dones ens deixen el cor destrossat i la butxaca escurada.”

El llibre de Roig està ple d’aquestes delicatesen. Com el dia que Sebastià Joan Arbó, tortosí, després de tirar-li a la cara una copa de xampany, va clavar bofetada a la Mercè Rodoreda.

Vam parlar de com tracten l’amor els escriptors brasilenys; de com són de difícils, avui, les dones, a Grècia; de l’Andreu Vidal, poeta; i vam pagar fatalment tribut als nostres temps i a la nova poesia còmico-institucional (que ell critica, documentat i temible com sempre: “el millor poema de Forcano, La casa de Píndar, no és seu; no ho diu, però és una versió d’un d’Akhmatova.”)

Però jo el que volia era parlar de l’Ebre. Les millors pàgines del llibre són sobre el riu. “Toques l’Ebre”, li vaig dir, “d’una manera elegíaca, com si el transvassament s’hagués fet.” “És que s’ha fet. S’ha fet el minitransvassament a Tarragona, i les comunicacions entre Tarragona i Barcelona. Si ara passem un any o dos sense ploure, el poden fer en un mes. Diran que és un cas d’urgència. El transvassament més prompte o més tard se farà. Això ho sabem els tortosins. S’ha guanyat esta batalla, però la guerra se perdrà. Si ja en Borrell ho volia fer. Ara hi ha hagut una mobilització que ha unit la gent. Suposo que esperen que es refredi per tornar-hi. Però, i la radioactivitat de Flix? La natura ja està destruïda. El que s’ha de fer és aprofitar el rendiment econòmic immediat, i els vots que genera la política de destrucció de la natura. Ni la protecció de la natura, ni de la cultura, generen vots: al contrari.”

I no hauríem acabat de parlar si, en aquestes, no hagués entrat al Cèntric una noia jove com un trasbals, amb els cabells recolllits amb una pinça negra a darrere i unes grans arrecades, que va asseure’s a la taula del costat.

Tornant cap a casa, en una plaça, hi havia branques podades als peus d’uns tarongers. Vaig pensar en les taronges de l’Ebre. “Del novembre fins ara collim les taronges”, m’havia dit el poeta. “Si no culls la taronja, la taronja es panseix, perquè l’arbre xucla el mateix suc de la taronja.”

( 28 de gener del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant