A l’encesa, d’Albert Roig

És molt més difícil parlar dels bons llibres que dels dolents. Jo em sento molt afortunat de poder presentar aquest llibre impressionant. El millor seria que l’Albert Roig ens en llegís uns poemes i jo callar, però com que s’espera de mi que digui alguna cosa, miraré de donar algunes anotacions.

L’Albert Roig és un poeta que constantment escriu el mateix poema. Això es pot dir de tots els bons escriptors, tots escriuen constantment el mateix llibre. Però l’Albert Roig no escriu un llibre, sinó un poema. I cada vegada que surt un llibre seu, és el mateix poema, però millorat. Em sembla que no faré cap animalada si quan posi aquest llibre a la biblioteca en trec els altres seus.

Com que això és poesia, aquest poema que l’Albert Roig va perfilant, i que, naturalment, és “una oda començada que no podrà acabar mai”, és també una llengua nova. Estic parlant del grau extrem de la literatura, el més infreqüent, el més absolut, el de la poesia. Donar un idioma nou a un idioma és el privilegi dels poetes. I jo crec que la poesia de Roig retorna la paraula a la poesia, torna a la llengua la llengua, rega l’idioma, el fa. La gent de l’Ebre teniu la ventura de poder llegir-lo en la vostra llengua – sense l’Alcover a la pantalla – , la llengua a partir de la qual aixeca aquest idioma nou – és clar que no és nou, però és nou sobre el paper -: un lèxic nou, una morfologia, una sintaxi nova, una imatgeria nova, molt al sur de l’Empordà, per dir el lloc d’origen d’una llengua amb molt de pes en la nostra literatura.

Com que la llengua és paisatge, de fet, és el paisatge, la poesia de Roig és una empenta d’optimisme i una clatellada als que pensen que del paisatge – o sigui, de la llengua – ja no se’n pot parlar, perquè està sobreexplotat, perquè està malmenada. Com dieu vosaltres del riu, la poesia és vida. El paisatge del riu, la metàfora tan antiga de la vida, de l’aigua primigènia, que Roig poa del mateix Llull, de l’origen, és, a més de donadora de vida, una presència estable, quieta, atemporal.

I universal. Algun localista podria pensar que des d’un dels paisatges més amagats – i per tant aparentment difícils, per fosca – de l’Ebre no pot anar-se gaire lluny. Per l’aigua, Roig parla de Creta i parla, molts versos, del Brasil, sense cap problema, i amb la mateixa llengua. Amb la llengua de l’Ebre parla del Brasil, amb el Brasil ens parla de la llengua de l’Ebre.

Trobo entusiasmant veure com a un escriptor l’obra li creix. A l’encesa és per mi el millor llibre de Roig perquè és el més clar, el més comprensible. Dit en un vers del llibre, s’ha fet un“jardí de noces de l’ombra i la joia.” La imatge és més que precisa, és màgica: pescar – o caçar! – a l’encesa, o sigui de nit. La imatge de la llum en la nit fent pujar màgicament els peixos… La literatura com una depredació de paisatges físics o espirituals, per revificar-los encara. Per això, també, els poemes dedicats als morts es tornen a través d’aquesta imatge tan impressionants: entre nosaltres i ells hi ha la llum del poema, que els convoca.

Roig parla també de la creació d’ell mateix, a partir de l’autoretrato de Manuel Bandeira:

“Poeta. I tan dolent
que solament va cantar el cant
de mort del Riu
i l’infant a la riba.
Així es va anar fent vell
en la infància eterna de l’art.”

Es va anar fent vell en la infància eterna de l’art. Després dels poemes de mort i d’amor, ve la refeta del Dido i Enees, dos infants vells. A la manera maragalliana d’agafar un text clàssic i refer-lo, aquesta versió no és pas el regal més petit d’aquest llibre. Roig dóna a la tragèdia un final diferent; permet que Dido plori l’absència d’Enees llargament, fa que es pengi d’una olivera, li dóna un fill i ho lliga tot amb la Rodoreda de La mort i la primavera. Uns dels versos que toca menys, però, són aquests, del cor:

Great minds
Against themselves conspire
And shun the cure
They most desire.

“Les ments grans conspiren contra elles mateixes i eviten la cura que desitgen més.”

En paraules de Roig:

“El cor contra ell mateix conspira
i fuig del bé que més desitja.”

Només ho apunto, i acabo. Com diu Xavier Lloberas, Roig troba al Brasil “un espai més propi del primigeni delta de l’Ebre que no pas el delta d’ara.” Avui que el transvassament torna a reviscolar el fantasma de la mort, de la mort del riu, acabaré citant uns versos molt famosos de la versió del Dido i Enees de Purcell, la de Nahum Tate, quan Dido, morint, diu:

Remember me, but
Ah!, forget my fate.

Amb aquest llibre d’Albert Roig, podem dir que encara no ha arribat aquest moment. I que trigui a venir.

( Tortosa, 17 d’abril del 2008 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant