L’esplendor de la ruïna

El mateix dia que uns tornados espantaven el país i, amb aigua i vent, pentinaven les palmeres catalanes com si això fossin els tròpics, vaig entrar a la Pedrera per visitar l’exposició L’esplendor de la ruïna.
La mostra repassa com hem representat les ruïnes al llarg del temps. És sorprenent com les ruïnes s’encongeixen i s’eixamplen segons l’època. La ruïna renaixentista és enorme, com si la decadència espongés l’edifici original; la ruïna del divuit és petita i endreçada; la romàntica és més humana, més amorosida, més en comunió amb l’individu. Al final de l’exposició, unes imatges de les ruïnes de la segona guerra mundial i una projecció de fragments de pel·lícules en què hi apareix la ruïna. La ruïna és un gran tema.

Els dos quadres que em van interessar més els vaig trobar a la sala Formes del pintoresc. Paisatge amb animals salvatges (1628) era una d’aquelles pintures barroques que aprofiten el colorisme exòtic dels animals. Lloros, paons, pelícans, cèrvols, tigres, lleons i camells omplien el llenç. Al fons del quadre, sota l’arcada d’unes ruïnes, tres figuretes humanes aixecaven els braços i miraven de fer fora les bésties, inútilment. A Descans dels bandolers (1710-20), uns bandits ocupaven les ruïnes d’un palau. Els bandolers penjaven les armadures a les columnes, hi recolzaven una mena d’escopetes, s’hi divertien. Havien deixat els timbals al peu de les columnes.

Aquest parell de quadres em van fer venir al cap la polèmica que estem vivint sobre l’incivisme a la ciutat de Barcelona i el comportament dels turistes. Com els animals exòtics del primer quadre, el turista té una tendència instintiva cap a la ruïna, i no només cap a la ruïna física dels paisatges i els monuments turistificats, sinó també cap a la ruïna intangible, que és consubstancials a l’altra: al Renaixement, les nativitats s’ambientaven en edificis pagans en ruïnes per significar la victòria cristiana sobre els Déus anteriors.

Efectivament. Sortint de la Pedrera, unes dones s’havien assegut a l’escala i costava passar. Un guàrdia jurat va advertir-les que allà no podien estar-s’hi, i encara hi són.

Aquest estiu ens hem despertat i ens hem trobat que ens molestava que se’ns pixessin a sobre. I encara ens ha sorprès més la dificultat de fer-hi front, però: com vols oposar-te al teu propi discurs? Fa anys que donem barra lliure a la facilitat i la deixadesa amb discursos permissius, paternalistes i de nou ric. Tot era bo perquè tot havia estat fàcil. I ara ens trobem amb la realitat ocupant les ruïnes. La pocasoltada campa arreu alegrament, i guanya més qui crida més i és més desvergonyit, i el mocós més mocós té tot el dret del món d’escupir a la columna que ha costat més d’aixecar.

Als quadres, algunes ruïnes estaven mig enterrades. Les columnes corínties, per exemple, amb el coronament vegetal, semblaven troncs d’arbre. I és així: les ruïnes estan arrelades i són persistents. No són vestigis, sinó presències i sòcols. I més aquí que, gràcies a Déu, tenim experiència en detectar les formes del pintoresc. A l’esglesia del Carme a Lisboa, o entre els murs d’una esglesiola o d’una ermita perduda amb el sostre enfonsat, mirem enlaire i ens hi trobem el cel directament, mai un turista en bermudes.

( 13 de novembre del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant