L’egoisme i els fills

“Aquella dona exigeix que m’oblidi que sóc jo, però sap perfectament que, quan jo tingui un atac d’apendicitis, seré jo qui cridarà i no ella.” Això va escriure al seu diari un tal Gombrowicz.

Tanco el llibre i miro el mar. Les onades de sempre. Recordo un dels últims cops que ella va dir-me: “egoista!” Estàvem dinant. Em sembla que m’havia acabat el pa. Però no va agafar-me distret, perquè jo llavors ja havia entès que la paraula “egoista” és un mirall. De manera que l’acusació va relliscar pel vidre, va caure per terra, va rebotar i va tornar-se-li en contra: l’acusadora es va convertir en acusada. Passava una mica el mateix cada cop que ella em deia, posant-se la mà al cor: “sóc tan humil!”

Preguntar-se si realment existeix l’egoisme va de primera per passar l’estona. De totes maneres: hi ha alguna possibilitat, pels humans, sense haver de saltar d’un vintè pis, de no estar tot el sant dia fent-se preguntes d’aquestes?

“La gent no té fills per egoisme”, retreu el pare que vol ser avi al seu fill. Això tothom ho entén: per com criden els nens, com trenquen, com gasten, com creixen o com es perforen el nas. Per com volen anar al cine a veure l’últim Harry Potter o per com volen quedar-se al menjador de casa a veure Ventdelpla – per la característica generositat infantil amb què us fan fora de la butaca. Però això només serien excuses per no reproduir-se; seria com sopar a les fosques per no haver-se d’aixecar a encendre el llum…

Com és que hi ha gent que no té fills, si l’instint ens hi porta? Per responsabilitat? I com és que n’hi ha que en té, si la feina, la mandra, la superpoblació, la vall de llàgrimes…? Per responsabilitat? Hi ha preguntes que quan arribem a aquest món ja ens hi estan esperant.

En aquest planeta, ara mateix, més de sis mil milions de persones s’hi han fet, s’hi estan fent o s’hi faran les mateixes preguntes. Siguin quines siguin la respostes, s’hi produeixen entre cent seixanta i cent vuitanta incorporacions cada minut que passa. Quan es facin grans, ells també s’ho preguntaran, cadascú a la seva manera, i tampoc en treuran l’aigua clara.

Més val, doncs, deixar estar la mar i les onades de sempre i tornar-se’n cap a casa. On trobo que m’espera un matrimoni amic. Han vingut amb els dolços fruits del seu amor, que són dos: en Joel i l’Eric, de tres i quatre anys. Un engega la tele. L’altre salta a sobre el sofà. L’altre desapareix cap a la cuina. L’altre acosta els dits a l’endoll. L’altre tira per terra una pila de cedés. Sort que només eren dos. Els pares somriuen. “Em permeteu un moment?” Em tanco al despatx. Engego l’ordinador. M’espero que passi la tempesta. Considero amb admiració com li agraden els nens a la meva dona. Com se li engrandeixen els ulls quan els veu, com els entén, com hi juga, com els acarona. I torno a fer-me les mateixes preguntes.

Si la virtut és sempre al terme mig, també és veritat que hi ha postures, a la vida, que s’exclouen. Per tant, no t’hi trenquis gaire el cap. No hi perdis el temps. Decideix-te. Hi ha tants motius per tenir fills com per no tenir-ne? Mentida. Hi ha un motiu clar per tenir-ne: l’existència. Perquè és millor ser que no ser. L’existència, la mateixa escriptura d’aquest article, el mateix fet d’estar-lo llegint per més que una criatura emprenyosa t’estiri el camal. O potser no.

( 12 de desembre del 2005, El Punt )

One Response to “L’egoisme i els fills”

  1. s Says:

    Boníssim!

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant