Baltasar Porcel

Per una invitació que va fer-me, dino amb Baltasar Porcel a casa seva, a Valldoreix. Tinc una sòlida admiració per El cor del senglar, i no pas menys pel seu personatge i la seva persona. Em sembla l’últim prosista d’una tradició literària i pública que va fer el cim amb Josep Pla i que, a través de la ficció, el periodisme i les vicissituts personals, interrelaciona tota una època d’aquest país. Igual que als seus articles diaris, sortiran a la conversa Víctor Català, Miquel Bauçà, Jordi Pujol i tants com es vulgui, qualificats amb la vitalitat i la contundència que dóna el coneixement de primera mà. “He tingut Mallorca en els meus llibres, però no he fet mai de mallorquí.”

Obrir, ensenyar casa teva a un convidat és de les grans maneres de la comunicació humana. Aquesta casa és gran i silenciosa, els fills s’estan a Barcelona, la dona ha anat a Andratx, però hi ha tants llibres, quadres i altres objectes carregats de sentit, que difícilment t’hi sentiries sol. La casa té tres plantes, soterrani ple de llibres i jardí ple d’escultures. Molt de lacat blanc, estores, quadres, llibres i antiguitats. A l’escala, una pintura impressionant de l’escriptor, de jove. A l’habitació de matrimoni, en unes estanteries baixes, tota la Bernat Metge. Portàtils aquí i allà. L’estudi és a dalt de tot, gran, sota teulada, amb llar de foc, piles i més piles de llibres a terra, fusta, ordinador en marxa.

Al menjador hi ha els volums d’art. Les parets són plenes de quadres acolorits i cotitzats: Picasso, Pons, Hugué, tot de firmes que desconec i un gran Miró a sobre la llar. “No t’interessa, a tu, l’art?” Escultures, mobles antics, un gramòfon, una vitrina amb peces d’arqueologia grega i xinesa. Estores vermelles de l’Atlas. Gespa al jardí. Un parell de gats peluts i molt ben alimentats, en Gioco i la Marisina – “però jo li dic Moixa”.

Vi negre, espaguettis, formatges, sobrassada, fruita, cafè i xocolata. Porcel mastega d’una manera reposada i patrimonial. “Aquest últim any he estat barallant-me amb una novel·la, de fet amb dues, però he tingut molts dubtes sobre el sentit del que feia. Tan aviat volia fer una cosa més curta, de transició, tan aviat volia fer-ne una de més llarga, o una cosa més oberta, per un públic més ampli. Però llavors pensava: que es fotin.”

La setmana passada va estar al Carmel, entre un viatge a Madrid i un a Londres. L’accident del Carmel, per mi, ha acabat de destapar el desencant latent de la política catalana: ha estroncat de cop les promeses i els somriures maragallians. “El món col·lectiu català em desagrada,” em comenta ell. “Abans no em desagradava tant. Vaig a pocs actes públics. Tinc feina, m’agrada el camp, viatjo, vaig gairebé cada setmana a Mallorca, cada dia escric al diari, no em cal tenir una presència física. I després hi ha la vida familiar. Llegeixobastant… Suposo que ara faré una altra novel·la.”

Abans de marxar, em regala tres volums. Un és del seu últim llibre, Geografías expectantes (L’esfera dels llibres), una selecció d’articles dels últims quatre anys, amb un pròleg modèlic, on deixa escrit: mi columna soy yo. Els altres són dues revistes, una de dedicada íntegrament a ell i la seva obra i una altra que planteja un cànon literari mallorquí: Porcel seria el tercer autor del segle vint en importància – i l’únic viu de tots tres.

( 24 de febrer del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant