En els quaranta dies de pluja

El primer ruixat va caure el dia nou de maig, ara fa uns quaranta dies, que vol dir que si seguim el refranyer català, això s’està acabant. Si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies de ruixat. Sant Pere Regalat és pel tretze de maig.

De fet, ja començo a sentir les primeres queixes. Si mai no plou a gust de tothom, imagina’t quaranta dies. L’any passat, per aquesta època, ja ens passàvem el cap de setmana a l’aigua. De mar. Estàvem morenos. No negres com ara, amb tanta pluja.

Han oblidat la il·lusió que va fer-nos la novetat. Vam reviure escenes ancestrals. Vam poder-ho ensenyar als fills. Pluges de tota mena, llargues i sostingudes, curtes i de gota grossa, xim-xims i tempestes, cels enfosquits a mitja tarda. Que plogués més de dos dies seguits, que t’adormissis al llit sentint caure la pluja i que al matí et despertessis amb la pluja encara en marxa. Que el cel es tornés de cop blanc i s’esborrés l’horitzó a mar. Que es confonguessin els edificis els uns amb els altres. Que s’anul·lessin actes per la pluja. Que ens estranyéssim si un dia no plovia. Que recuperéssim l’objecte estrambòtic que és el paraigua. En teníem al fons de l’armari, o al fons del maleter, desfigurats pels trastos acumulats a sobre. I les bótes? Qui se’n recordava? Als camps lluminosos, els sembrats van tornar a aixecar el cap, dignificats per l’aigua, blat en formació militar d’elit, lluentors d’uniforme i medalles, front aixecat, vista al cel, que torna a encapotar-se. Torrenteres al mig del camí. Creixement de rieres. Bolets inesperats i amb sobrepès. Sabates enfangades. Famílies buscant cargols. Fonoll gustós, fresc. Basses. Rodes esquitxant vianants. La frase: sembla que vol ploure. I, després: a veure si salta la llum. Carrers brillants, acabats de fregar, nets com als països nòrdics. L’arc de Sant Martí. Gespa crescuda i no groga, i els serveis de jardineria dels ajuntaments amb les eines de segar rovellades. Mala herba a les voreres. Jardins florits, plantes altes com homes. Olors. Piscines omplertes gratis, però sense banyistes. Aules sense aire condicionat que no fan pudor.

Hem tornat a sentir la descripció sonora dels espais. El clap-clap de les gotes sobre fulles vigoroses, fent abaixar els braços als arbres. És curiós com s’assemblen el soroll de l’aigua i el crepitar del foc. La pluja comença amb el guspireig d’unes gotes que esclaten aquí i allà. Després pren i s’estén, uniforme. S’hi sobreposa el goteig agut i continuat del desguàs d’alguna canal, o de l’aigua que cau d’un balcó. Els trons arriben del cel sense haver de superar obstacles físics com els que es troben els sons terrestres. L’aigua s’apaga a si mateixa. L’habitació va quedant en silenci. Sents l’aleteig de l’ocell que passa, encara moll.

Pantans al 60 per cent, i el Meteocat que anuncia més pluges. Si plou per Sant Pere Regalat… «Faré ploure durant quaranta dies i quaranta nits… Entra a l’arca amb els teus fills, la teva dona i les teves nores; fes-hi entrar també un mascle i una femella de cada espècie que viu i respira a la terra, perquè sobrevisquin amb tu. Vindrà cap a tu una parella de cada espècie d’ocells, d’animals i de bestioles que s’arrosseguen per terra, perquè sobrevisquin. Procura’t menjar de tota mena i fes-ne provisió, per alimentar-vos tant tu com ells.» I resa que no hi hagi vaga de transportistes, i ni se t’acudeixi fer-ne a tu.

( 14 de juny del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant