Kim Ki-duk

Avui que al cinema americà sembla que només hi brillin el classicisme i els dibuixos animats, les novetats vénen d’Àsia. El localisme és universal, però potser és a fora, vistos de lluny, descontextualitzats, que els localismes s’acaben de realitzar.Enmig del festival que hem viscut de l’enterrament de Joan Pau II i la proclamació de Benet XVI, tenim la sort de poder veure a Barcelona dues pel·lícules de Kim Ki-duk. Qui li interessi la reflexió moral, pot respirar.

La primera pel·lícula d’aquest director coreà que va estrenar-se aquí va ser La isla, una història de fugitius i amor sàdic filmada en un llac, un escenari com el de Primavera, verano, otoño, invierno… y primavera. En aquesta segona pel·lícula, el director ja s’havia moderat i, tot i explicar-nos la mateixa història, ho feia d’una manera més interioritzada, sense tanta sang ni angúnies. Kim Ki-duk sempre parla del pecat i de la redempció. Els seus protagonistes expien. Els que se’n surten arriben a un perfeccionament que els fa superiors. «Aquell fill de puta està posseït», diuen els altres. Són pel·lícules que passen en territoris morals, com els bons westerns. És bona. Els westerns, avui, es fan a l’est.

Samaritan girl, que ara s’estrena, és l’entrada de dues adolescents al món adult, o sigui al món del pecat, a través de la prostitució. «Serp», li diu una a un adult. Es pot ser pur en el món dels grans? Això es resol en dos finals: un d’aparentment somiat, en què la noia ja no creixerà, i un altre d’aparentment confortant, amb la noia aprenent a conduir-se pel món dels grans, que potser encara és pitjor. Hierro 3, també acabada d’estrenar, sembla més suau. Comença i s’acaba com un conte de fades, i tota la història es mou en aquest espai entre la realitat i la fantasia. Els protagonistes es passen la pel·lícula sense dir res, perquè tot és interior. La fortalesa sempre és a dintre. Fins i tot aquí, però, els personatges porten la creu, no explícita en el cas del noi i suggerida en la noia que s’ha casat per diners.

En una entrevista sobre Samaritan girl, el director diu, parlant de moral: «La meva pel·lícula és perillosa perquè se situa fora d’aquestes consideracions. La gent vol viure la vida amb una moralitat, però jo no crec que el cine hagi de fer-ho. No s’ha de defensar una determinada moral, sinó situar-se més enllà.» Però si a Samaritan girl Kim Ki-duk pot parlar de la prostitució i del curiós món de la sexualitat humana situant-se més enllà de l’escabrositat, és perquè és un director rigorosament moral. I per això ens agrada. Kim Ki-duk no subratlla, és a dir, no empastifa. Però no subratlla perquè és la manera definitiva de subratllar. Així, una cosa tan antiga i gastada com l’ús del símbol es revifica.

Kim Ki-duk té les dues grans virtuts: imaginació i contenció, és a dir, intuïció i intel·ligència. És un director físic que fa unes pel·lícules plenes de pedres i d’objectes durs, d’aigua, d’aire, de terra i de foc. Els protagonistes mateixos es converteixen en objectes a través del ritual i l’acció repetida, i sembla que busquin què hi ha a dintre les coses. Es pesen, es mullen d’aigua i de sang, cremen i netegen, mengen, assequen, retraten… I riuen, perquè els tocs d’humor, com els tocs tràgics, hi són. Devorats pel desig, en canvi, els personatges negatius sempre prohibeixen de riure.

( 26 d’abril del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant