La medusa

S’ha previst un estiu calorós i sec, un estiu que, qui pugui, mirarà de passar en remull. De moment, encara s’està més fresc a dintre l’aigua que a fora. Es veu que la calor i la sequera – els rius no aigualeixen la mar – fan pujar la salinitat marina. I es veu que això fa que les medusses s’atansin la costa.

Fa un parell de setmanes, al meu poble, la invasió de les medusses va ser tan gran que no podies ni passejar per la sorra sense trepitjar uns petits coixinets de gelatina transparent, arrebossats de sorra, invisibles. No passava res. Els nens hi jugaven, les agafaven amb la impudícia infantil, se les tiraven els uns als altres i no passava res, almenys de moment, potser perquè ja eren mortes.

Els últims dies, per sort, això ha canviat i a la platja ja no hi ha meduses. Els que ens mirem la medusa amb el recel atàvic amb què se sol contemplar, de lluny, una aranya peluda, ja hem pogut banyar-nos sense la paranoia de la pessigada d’una medusa o d’un centenar. Si fuges corrents, només has de vigilar els peus; si fuges nedant, és tot el cos, que perilla.

Me n’he anat a la meva cala. Sembla impossible, però encara queda alguna cala en un paratge natural protegit. No hi va ningú. Pel bé de la naturalesa, patriòticament, mantindré el secret d’on és. Granit orgànic entre el maragda viu de l’aigua i el maragda aeri dels pins. La gent se’n va a l’altra punta de món per trobar això, que ni amb tots els diners del món… La primera capa d’aigua és com la pela d’una fruita. Nedes. Els peus percudeixen l’aigua com un tambor a la caixa de resonància que fan els penyasegats. Els gavians, rogallosos i feliços, et sobrevolen cridant-se els uns als altres. Agafes aire i t’enfonsens a buscar la llum submarina: obagues entre les carenes, amb els pics de fora nevats pels gavians i les parets submergides folrades de vegetació amorosa i feliç; musclos, eriçons lilosos, feliços; peixos de roca feliços i solitaris com ermitans; mates d’alga esponjoses, com cervells feliços enduts endavant i endarrera pel vaivé marí; fideus grisos, tomàquests marins de vellut vermell i feliç; pops feliços i discrets; una daurada que es gira i enlluerna com un mirall; bancs de peixos entre xarxes de llum, navegant feliços com un peix sol, marcials i directes com fletxes; sorra amb les traces cal·ligràfiques que hi deixen els caragols; còdols feliços del fons; salinitat feliç; meduses felices. Quedo fascinat per aquesta medusa impassible, amb aquesta felicitat de medusa que no puc passar per alt, serena, grossa, translúcida, exacta, amb puntes d’un lila mai vist enlloc més – agraïu, pintors, tot el que encara us queda per arribar a donar ni una mínima nota de la gràcia que tenen els colors naturals! -, la medusa amb alguns peixets feliços que la parasiten, ella propulsant-se amb la respiració calmada, ella que és com una mina, per mi, que si la toqués no seria com les de fa unes setmanes, simples gelatines transparents, sense personalitat, que aquesta és un enorme bolet verinós, i així i tot, o per això mateix, obro les cames i els braços com un paracaigudista submarí i hi acosto el nas feliç; només els ulls tinc protegits pel vidre de les ulleres, i, bé, sí, el banyador, però res més, aquí a sota aigua, en aquesta cala ignorada; som jo i la medusa i res més; com érem jo i els penyals, mentre venia a la cala; com som jo i l’ampolla de lleixiu que ha quedat a la cuina, a la vora d’un got.

( 4 de juliol del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant