Omara Portuondo

Fa deu anys, Buena Vista Social Club va recuperar i escampar al món els clàssics cubans vius. Tan de bo que les recents provatures xicanes de Ry Cooder tinguessin una part del mateix èxit. És una idea pels responsables de Cap Roig.

Però el cas dels cubans va ser molt excepcional. La seva música havia resistit inalterada en una illa física i política, i els intèrprets eren els mateixos de feia cinquanta anys, uns clàssics venturosament longeus. Alguns ja han caigut: Compay Segundo, Ibrahim Ferrer. Però encara hi ha clàssics cubans en actiu, i tenim la sort que ens visiten, com el juliol passat va fer Bebo Valdés, a Perelada.

Aquest octubre, quan Omara Portuondo faci els 78 anys – i, descomptant-hi els de l’ambient musical en què va nèixer, els 60 anys de vida artística -, sortirà el seu nou disc, Gracias, que és el que va presentar dilluns passat a Cap Roig.

La gratitud va dominar tot el concert, i en totes dues direccions: del públic a Omara Portuondo i d’Omara Portuondo al públic – i també als seus autors, músics i família. Va començar amb la cançó Gracias i va acabar amb el Bésame mucho. Els assistent van cantar molt, i ella es va sentir dir més d’un cop: “guapa!”

A més del guitarrista i director del grup, la cantant anava acompanyada de quatre músics joves que van donar un contrast molt pertinent a la seva edat provecta. Teníem els joves que es foguegen, amb ganes de deixar-se anar, però també atents i respectuosos, al costat d’una cantant més que bregada.

La Portuondo canta sense aixecar la veu, però sense mai rebaixar-la. Té l’elegància, la serenitat feliç i la falta d’exabruptes dels clàssics, que fan valdre tant el que diuen com el que callen perquè no cal dir-ho. És molt difícil cantar amb solvència peces que parlen despulladament de la felicitat, l’amor i el desconsol. La Portuondo aprofita la perspectiva dels anys per desglossar-nos les experiències emotives amb la proximitat d’una àvia, lligant ironia i nostàlgia. A Gracias fa un repàs de la seva carrera i un catàleg d’experiències vitals: de la cançó de bressol al repudi, de la ironia descreguda a la severitat d’un retret. Com una peça shakespeariana a la cuina de l’àvia, hi va haver de tot, i sempre amb la capacitat de fer solcar el sentiment més gran per una bassa d’oli i deixar-te de pedra. El festí de la vida s’acaba, són les postres serenes, i tenen molt de didàctic.

Al començament de la seva carrera, Omara Portuondo feia de ballarina al Tropicana. També ha estat actriu. Al concert de Cap Roig, el cant es confonia amb la parla i el ball amb la gestualitat actoral. La vam veure escampant llavors a Semillita i, asseguda, bressolar el nadó de Drume negrita amb una tendresa adquirida per la pròpia maternitat – o no s’explica.

Drume negrita ens va recordar Bola de Nieve, amb qui també havia cantat. Aquest repàs sentimental de la seva carrera, va ser-ho de la música cubana en pes. El moment més íntim ens va posar a tots la pell de gallina. Va dedicar el Dos gardenias a Ibrahim Ferrer, que havia compartit amb ella els fruits del Buena Vista i que ja és mort. La cançó, tan gastada, va prendre un aire tràgic terrible.

( 6 d’agost del 2008, Festival de Cap Roig, El Punt )

One Response to “Omara Portuondo”

  1. Omara Portuondo — Zona Bloc Says:

    […] Omara Portuondo […]

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant