José Mercé

Amb Del amanecer, Mercé va convertir-se fa deu anys en un cantaor popular, amb un públic que li demana als concerts cançons seves i adaptacions com Te recuerdo Amanda o Qué bonito es vivir ( What a wonderful world ). Sense que necessàriament s’excloguin, però, Mercé també complau un públic de flamenc pur. Pel que havíem llegit als diaris, semblava que el concert de Sant Feliu satisfaria les dues tendències.

El públic va rebre’l amb crits de “número uno!” i “monstruo!”, i el concert va començar amb una malaguenya que va posar sobre la taula la potència i la profunditat del flamenc pur. Després Mercé va interpretar una soleá amb quietud canònica, assegut amb els peus junts i l’esquena dreta, com si no calgués prodigar-se gaire en uns versos tan cantats: ho feia des de la tradició, deixant que anessin sols, tirant cap a l’agut i el crit. L’ombra ineludible de Camarón va ser més d’un cop a l’escenari, però la ductilitat de Camarón i Tomatito aquí era certesa i seguretat – que de cap manera faltaven als altres, però que aquí predominaven.

Moraíto, el guitarrista de sempre de Mercé, és excepcional. En tot moment, el tocaor semblava més creatiu i despert que el cantaor, sense menjar-se’l mai, perfectament conjuntat després de tants anys de tocar junts, però amb una plasticitat, una certesa, una vida i unes ganes impresionants.

El concert va anar-se escalfant per seguiriyas, i va arribar al punt dolç amb unes alegrías precises i fermes, interpretades des de la solidesa d’un fons molt seriós, sense deixar-se endur pel sentiment. Mercé va ser molt aplaudit. A cops de geni uniforme i de quejío expert, van venir uns fandangos també molt celebrats, i unes bulerías de gola refinada. El cantaor va aixecar-se, va cantar sense micro i es va veure que espais grans com l’entarimat del Festival fan perdre intimitat a una música que justament viu d’això – per no parlar de com l’electricitat homogeneitza i refreda. Mercé va ballar, alegre, i va fer un pas de torero abans de deixar l’escenari amb el públic dret i una dona cridant “viva mi Jose!”

Va semblar, llavors, que començaria la segona part del concert, on, com havíem llegit als diaris, s’interpretarien els Grandes éxitos. Part del públic demanava “Aire!”, “Mammy Blue!” Mercé ja havia desatès la petició d’una granaína. Es va desfer en elogis pel públic, va dir “vamo a deja argo pa otro día, que no me contratan má” i va cantar Al alba en versió flamenca. Però s’ha de ser un geni i tenir el dia perquè aquestes cançons aflamencades arribin a bon port.

I Mercé va deixar l’escenari. El públic va insistir tant, que va haver de sortir i ens va fer el gran favor de començar a cantar sense micro Aire. Va deixar-la a mig fer. El concert va durar poc més d’una hora. Fa deu dies, Cheikh Lo també va deixar el públic amb gana. Potser els artistes haurien de tenir una mica més de respecte pel públic, encara que sigui de festival d’estiu.

( 11 d’agost del 2008, Festival de la Porta Ferrada, El Punt )

One Response to “José Mercé”

  1. José Mercé — Zona Bloc Says:

    […] José Mercé […]

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant