“Solitud” musicada

El pianista Manel Camp és a Capellades, gravant un CD a partir de Solitud, que sortirà aquest juliol. He agafat el cotxe i m’hi he plantat perquè m’ho expliqui.

Me’l trobo sol a la sala Paper de Música, un espai que l’extraordinària mecenes Gemma Romanyà posa a disposició dels músics per fer-hi recitals o gravacions. La sala té un so intimista de concert, molt adequat per la música de Manel Camp. Un tècnic està fent les últimes revisions, la gravació tot just ha acabat i el piano encara treu fum.

Abans de l’Eso, als instituts, Solitud cada any era lectura obligatòria. Hi ha milers de catalans que comparteixen el record d’aquella novel·la. Hi va haver un temps que els universitaris podien parlar d’un mateix llibre que els havia marcat. Ara les coses han canviat força, als instituts i a la societat, i tothom s’ha pres amb una gran naturalitat que aquest any fos el del Quixot, i no el de Solitud.

“Un bon dia llegeixo que fa cent anys de la primera edició i em dic: la tornaràs a llegir, perquè m’havia frepat molt, a l’institut. Fent el disc n’he parlat amb molta gent i és general. Tothom en va tenir una patacada fortíssima.” “D’alguna escena en especial?,” li pregunto, perquè inevitablement tots els lectors en recordem especialment alguna, per exemple la de la Mila netejant exvots. “El final, la violació”, em diu, “però sobretot el sentiment de solitud, aquella solitud de les muntanyes. De jove potser no ho caces tot, però alguna cosa hi ha… El que m’he trobat ara, però, és que no em pensava que fos tan rica de llenguatge. En aquella època no vaig notar-ho. Hi ha moments que ho has de rellegir: en canvi, de jove, no tens aquesta sensació. El cas és que després de dos o tres capítols ja em vaig dir: vull fer un treball amb això, perquè és impressionant. Mai m’havia passat una cosa així, ha estat molt fort, molt fort. Ha estat una necessitat personal. Llegia i no podia deixar-la. Tenia previst un disc de jazz amb una big band i ho vaig abandonar tot per fer aquest disc.” “T’hi ha ajudat, potser, que sigui una novel·la tan sensorial, sobretot visualment?” “Molt. Jo vinc del jazz, però el que faig no ho és ben bé. El disc és com una banda sonora, perquè la veig tan real, la imatge és tan clara que és com anar posant música a les sensacions de la Mila. Hi ha pinzellades de jazz clàssic i de música popular. Musicalment dóna molt de sí, són dotze episodis, deu dels quals coincideixen amb la novel·la. Cada capítol té la seva música. Hi ha uns temes dedicats a Floridalba i a Sol de Murons.”

“Em continuo meravellant com pot ser que tingui aquesta vigència”, m’ha dit Manel Camp, abans de marxar, però a mi no em meravella gens. Si la novel·la ha resistit aquests cent anys i avui admet i reclama lectures actuals com la seva és que Víctor Català va construir un món d’una potència fabulosa. Poques novel·les hi ha com aquesta, i parlo en termes de literatura universal.

El centenari de Solitud ha pres el relleu al de Marines i boscatges, de Joaquim Ruyra. Són dos llibres que valen per una literatura sencera. Ruyra va rebatejar Marines i boscatges el 1920 amb el nom de Pinya de Rosa. Ho recordo perquè últimament torna a parlar-se d’edificar el paratge de Pinya de Rosa, a Blanes, que el govern anterior havia declarat paratge natural d’interès nacional. Practicarem l’encreuament de dits, doncs; el nostre fet diferencial.

( 30 de maig del 2005, El Punt )

One Response to ““Solitud” musicada”

  1. “Solitud” musicada — Zona Bloc Says:

    […] “Solitud” musicada […]

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant