Juaquín Cortés

Amb l’anul·lació de les actuacions anteriors a Cap Roig de Joaquín Cortés, i després que la setmana passada Tamara Rojo no pogués ballar, el públic de dimarts no les tenia totes, i, durant la primera mitja hora d’espectacle, veient que Cortés sortia més aviat poc a l’escenari, es van començar a sentir protestes. Mi soledad és una mena d’òpera rock ampul·losa, pensada perquè Cortés hi brilli, encara que sigui per contrast. Però si Cortés hi apareix poc, es torna un cafarnaum de música, crits i fum – aquest recurs tronat del fum als espectacles musicals, encara és més curiós en la dança: algun cop no deixava veure el ballarí. Es tracta de complaure el públic amb l’espectacularitat d’una festa gitana amb disset músics a escena, pirotècnia de llums, petards de taconeig i tots els tòpics del torero, el crucificat i el dolor jondo. Mi soledad tendeix a l’acumulació escènica. Una mica més de soledad a l’escenari s’hauria agraït.

I poc més es pot dir. Cortés va fer tres o quatre coreografies, en una de les quals, la millor, va aparèixer a escena amb un barret exactament a l’estil Michael Jackson. Cortés és una estrella pop, i s’ha d’entendre d’aquesta manera: a l’entrada podies comprar un pot de Night Show, el seu perfum. Òbviament, això no treu que parlem d’un grandíssim ballarí, que en aquest número va deixar-nos amb la boca oberta, per l’extremada ductilitat del ball, meravellosament compatible amb una potència enlluernadora. A la següent coreografia va aparèixer amb un bastó. Després va venir un duo d’acordió i guitarra i aquí el públic, que tenia moltes ganes d’aplaudir, va començar a perdre la paciència. Cortés va fer un ball espectacular i ell mateix va demanar als assistents que aplaudissin. I tothom va fer-ho. Llavors va semblar que volia plegar, però el públic ja tenia la mosca al nas i no sé què hauria passat si arriba a fer-ho. Ens hi estem trobant aquest any, que sembla que alguns artistes no tinguin consciència del preu de l’entrada, com si els festivals d’estiu i el seu públic fossin cosa de més a més.

Aquí va començar la segona part del show, una improvització que va tenir moments de tot, des d’un parlament de Cortés, micro en mà, sobre l’orgull de ser gitano, fins a alguns números seus de ball, curts i intensos, passant per moments que van fregar el ridícul, com quan va preguntar als seus companys: “Y ahora, qué hacemos?”, o quan els va haver d’empènyer, un per un, perquè sortissin ells a ballar. L’espectacle es va convertir en una mena de festa gitana, que es va salvar per la simpatia de l’artista, que va tenir la dignitat de no deixar el públic penjat i acabar les dues hores d’actuació, encara que fos convertint-les en un dels espectacles més estrambòtics que aquest cronista humil hagi vist últimament.

( 21 d’agost del 2008, Festival de Cap Roig, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant