Literatures de l’exili

Literatures de l’exili, fins a finals de gener al CCCB, és una exposició rigorosa, entenedora i impressionant. Al final de la mostra, en una paret, hi llegim aquest fragment d’una carta que Mercè Rodoreda va enviar l’any 1940 a Carles Pi i Sunyer: “No és el meu destí d’adobar el món, ni jo salvaré el meu país. Tinc un camí triat i faré tots els esforços per no sortir-me’n. Si (…) un dia surt de mi una obra que per la seva qualitat pesi tant com exigeix el meu voler, donaré per liquidats tots els deutes que encara reclamo a la vida.”

Perquè els deutes que reclama a la vida són literaris. Uns quaranta anys després i amb La Plaça del Diamant i Mirall trencat publicades, Rodoreda deixarà caure a les entrevistes unes paraules que faran fortuna: “hay que vivir peligrosamente” i “és bo que abans d’escriure visquis.” Són frases òbvies, perquè una altra cosa seria impossible, però les coses òbvies s’han de repetir sovint.

Fa uns dies, Manel Cuyàs escrivia en aquest mateix diari: “no és que exclamis «una bona guerra» perquè hi ha coses que no es poden dir però sí que penses que una mica d’agitacions i elements d’aquells que curteixen anirien més que bé a la literatura catalana.”

Entenc perfectíssimament què portava Cuyàs a dir això, però no crec que als escriptors els calgui anar pel món de caçadors d’huracans. Malament si per curtir-se necessiten un gimnàs. Al contrari, de domadors de puces no en falten, i pensar que literàriament la guerra i l’exili encara ens van afavorir tindria un puntet d’optimisme. Si bona part de la millor literatura del vint els catalans van haver de fer-la a l’exili és perquè l’exili va durar molts anys, i perquè van anar-hi amb tanta fe com preparació. Fa de mal dir en quines condicions hi aniríem avui – però: vaja.

Rodoreda no deia pas que haguéssim de buscar-nos la guerra i l’exili; havia viscut prou, a dintre casa seva mateix, per saber que no calia. Tenim suïcidis i assassinats ben la vora, i diàriament; cada terra, cada persona fa literalment la seva guerra, buscada o no, i cada guerra fa el seu exili.
El fet és que no hi ha artista sense exili. S’exilia qui dubta i s’exilia qui calla, i de les primeres coses que ha d’aprendre un escriptor és a no parlar inútilment.

Artista? Escriptor? La capacitat d’exili defineix l’home.

Van picar a la tomba. Van preguntar: com estàs? Va contestar: exiliat.

Tot just fa seixanta-cinc anys de la carta de Rodoreda. Amb la negociació de l’Estatut, a les botigues, ascensors i audiovisuals la gent es pregunta si la història es repeteix. Pots dir que sí tan feliçment com pots dir que no, però la guerra de Rodoreda no va ser la primera que va enviar una colla de catalans a l’exili. Cal engegar la ràdio per saber que un català ha de tenir sempre les maletes a punt, espiritualment o físicament? Hi ha altres motius ben repartits pel món, òbviament. Li passa a qualsevol escriptor, per exemple, sigui d’allà on sigui. Vol dir que l’escriptor català és del gènere dels que les han de tenir una miqueta més a la vora.

“País petit en extensió i d’una migrada tradició literària”, diu Rodoreda en aquesta mateixa carta. Més que l’extensió del país, la cosa fotuda és la migradesa, per la quantitat de bestioles que produeix, i la molèstia d’haver d’esquivar-les. Ni per l’exili necessitava la guerra.

( 7 de desembre del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant