Vint anys donen per molt

Veinte años no es nada, aquesta impressionant pel·lícula de Joaquim Jordà, reprèn la història dels personatges que havien protagonitzat Numax presenta l’any setanta-nou. És la mateixa operació de Bergman a Saraband: fer una pel·lícula directament amb el temps. Tan important com la part filmada ho són els vint anys – vint-i-cinc, de fet – que hi ha entre la primera part i la segona.

Són pel·lícules que parlen del pas del temps, o sigui sobre com el temps ens fa seus i com el fem nostre. Fins a quin punt la manera com interpretem el nostre passat és la bona? No trobo sentit als judicis que s’han fet sobre el resultat vital dels protagonistes de Veinte años no es nada. Aquestes persones, representants de la nostra transició política, van fracassar? Van triomfar? Es triomfa, es fracassa, a la vida?

Divendres passat, a Girona, en un col·loqui després d’una projecció de la pel·lícula, Jordà va dir: “No l’hauria fet si hagúes pensat que havia de fer un seguit de vides desgraciades, que s’haguessin traït a si mateixes. Aquesta gent no ha aspirat al triomf com a bé fonamental sinó a seguir vivint i a no trair-se. Vaig veure que ho havien aconseguit.” Sobre la transició, va dir: “Recordo un dia a la Rambla. Un lladre roba un bolso, la policia li corre darrere. La gent li feia la traveta a la policia. Això va provocar un editorial a La Vanguardia que deia: no aconseguirem un país normal fins que coses així no passin. Això es va aconseguir en molt poc temps. Hi ha hagut una manera de pensar col·lectiva que ha canviat de nord a sud.” “La pel·lícula és un document de com un determinant grup de gent va viure la transició política. Com diuen ells, el pas per aquella fàbrica va ser la seva universitat. Van aprendre a viure.”

Jordà diu a les entrevistes que no fa documentals. “L’estil està en la narració.” El que hi ha, doncs, són maneres de narrar. Veinte años no es nada és una narració de narracions que desborda de llarg els límits habituals d’una pel·lícula, perquè inclou la filmació de partida i els anys passats des de llavors. L’altre dia un escriptor deia en una entrevista que els arguments li interessaven més aviat poc. Vaig quedar parat, perquè en música i pintura, i molt més evidentment en literatura i cine, la narració és l’espinada.

Veinte años no es nada aconsegueix realitat, apoderar-se’n. La copa de sobre la barra d’un bar, el gos que camina sobre el glaç, el soroll de les botes sobre la neu, l’arribada d’un tren o les branques d’un arbre d’hivern – finalment algú ha estat capaç de capturar cinematogràficament la meravella d’un arbre d’hivern. Jo no havia vist mai el Pirineu filmat així, ni les cases mig desfetes de les urbanitzacions secundàries. No havia vist mai una reunió de velletes religioses capturada amb tanta força. Suposo que una pel·lícula així només es pot fer si no et tremola la mà: suposo que per això està plena de moments divertidíssims. I tots aquests personatges. Si van a veure la pel·lícula acompanyats, passaran dies comentant-los.

Els vint anys del tango potser siguin la unitat de mesura de l’experiència vital. Ara que tinc vint anys, ara ja he après alguna cosa. Potser hauríem de fer servir aquesta mesura dels vint anys i dir: ha viscut una, dues, tres, quatre o, ara amb el canvi climàtic, cinc vides.

( 27 de desembre del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant