Els estressats talp

Aquests primers dies de setembre observo una tendència a la negritud. Acomplida la torrefacció, els lluços bullits de tot l’any retornen a les nostres vides. La pell se’ls ha endurit, s’han cuït com terrissa; aguanten millor les embestides, però també es poden trencar. Les vacances s’han acabat al punt que els cabells se’ls començaven a arrissar i els llavis a inflar-se. La mateixa manera de parlar, amb la dicció desmenjada i empeltada de girs i entonacions del lloc de vacances, s’anava convertint en un idioma africà incomprensible.

Molt serà que no ens ensenyin les fotos. Hi has d’anar! No t’ho pots perdre! Fan els descobriments de Marco Polo. Aquest ha vist el Taj Mahall, aquell ha retratat el Kremlin, l’altre s’ha immortalitzat a sota la Giralda de Sevilla. Vacances convencionals, vacances ONG, vacances single, vacances low cost: a mar, a muntanya, a la plana. Han posat una altra xinxeta de color al mapa i a esperar a l’agost que ve perquè el del Taj Mahall se’n pugui anar al Kremlin i el del Kremlin a la Giralda. Vivim com si haguéssim de viure mil anys, i no ens volem perdre res.

I, després, s’aprèn tant, viatjant! Va tan bé contra la ignorància! És veure món, que obre els ulls, i no a la inversa!

Però sempre n’hi ha de vius. A Itàlia tenen estudiat el fenomen de les vacances talp: individus que a finals de juliol fan saber a parents i coneguts que, aquest any, les seves vacances seran extraordinàries. Com que la magnitud del paradís és proporcional a la distància que ens en separa – n’hi ha que han viatjat a l’altra vida, buscant-lo -, avisen, per exemple, que aquest agost se’n van a Honolulu. Es compren la Guia Lonely Planet de Hawaii i la passegen uns quants dies per la feina, subratllada; mentrestant, omplen rebost, nevera i congelador; i, arribat el dia, tanquen el cotxe al garatge, abaixen persianes, connecten el contestador automàtic – “que guai, som a Hawai: no ens hi podem posar!” – desconnecten el mòbil, compren per internet una nina ballarina hula, engeguen el televisor i a esperar tranquil·lament i desestressada.

Segons les enquestes, tres milions d’italians fan vacances talp. Qui sap, perquè en el meravellós món de les enquestes, tot és possible. També hi ha una enquesta que diu que el cent per cent de les enquestes no són fiables. Deixem-ho córrer, però l’altre dia també va sortir una enquesta que advertia que el 46 per cent dels treballadors pateix estrès postvacacional.

Jo vaig trobar que encara era poc. Sofisticats – recargolats – com som, hem de tornar a la feina amb un pèl de satisfacció masoquista. Venim amb les piles carregades, estem al cas de tot i massa alegria fa perdre els matisos. La realitat és que tot mata. Fumar mata (cada dia una mica més), el sexe salvatge mata, l’abstinència salvatge mata, les liposuccions maten, el sol mata i les meduses maten. Ja abans de les vacances, els psicòlegs fan la seva feina: massa família, diuen, mata la família; massa hores lliures maten la sensació de llibertat, obligats que ens sentim a omplir-les. És evident que les vacances maten.

Però acabar les vacances també mata, perquè, quan s’acaben, ve l’estress postvacacional. Només faltaria. Què seríem, sense l’estrès postvacacional? Uns idiotes contents de tornar a la feina. És cosa de criatures, tornar a col·legi content. No és una maledicció bíblica, el treball? Quin valor tindrien, les vacances, si no ens importés acabar-les? Ens urgeix una altra enquesta. Tal com hi ha les vacances talp, segur que hi ha estressats talp.

(12 de setembre del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant