Tornar del nord
El viatge ve després, quan baixes d’un avió carregat d’alemanys. Comences a suar: massa abrigat. Són les cinc de la tarda i encara fa sol. Gens de boira, i la neu és a muntanya. Les cases de lluny s’han perfilat. Cap barret punxegut i negre de campanar treu la banya entremig de les cases. Muntanyoles, arbres que encara perden la fulla. Venint del nord, la línies rectes de teulades i les planes s’han ondulat lleugerament i amorosit. Tot és concret i assumible. Veus que han posat una altra escultura de rotonda en una altra rotonda – tot sigui embrutir. Trobes les avingudes més estretes i carregades de trànsit. Més bon temps, però menys bicicletes. Molts més llumets de nadal, això sí, amb urbanitzacions que de nit semblen Las Vegas, i moltíssims més ninots de Pares Noëls penjant de balcons i finestres, baixant amb els sacs plens de la particularitat que s’enduen – la particularitat: allà on sempre s’havia dit que es trobava el gust.
Al nord no sorties del sota zero. El clima encara marca la diferència, però les companyies aèries de baix cost i els trens d’alta velocitat fan d’Europa un continent d’estar per casa. El que s’eixampla s’esbrava, inevitablement, ningú regala res. Agafes l’avió i te’n vas del centre d’una ciutat al centre d’una altra ciutat sense sortir del mateix barri. Són els mateixos cinemes, els mateixos aparadors, les mateixes ofertes: Benetton, Gucci, Zara, Mediamark. Les rebaixes, al nord, són una mica abans: és l’únic. Imax, Starbucks, Burguer King: com s’explica que aquests establiments siguin sempre plens? Deu ser que els autòctons ens hi sentim com a l’estranger, i que els estrangers ens hi sentim com a casa. El cas és no ser allà on som. Els monuments, turistificats, semblen la reproducció d’una entitat imaginària, infinitament més poderosa que la real. La porta de Brandenburg, la catedral de Colònia només són això: postals de les postals.
Hi ha una cultura liofilitzada, sense temps ni espai, que ens permet anar d’un país a l’altre sense haver ni de canviar l’idioma. On és, la potència delimitadora dels estats? Quatre museus d’art contemporani desangelats, quatre aeroports aïllats i impersonals. La televisió és la mateixa. A les pistes de patinatge sobre gel, la musiqueta és la mateixa. Abans les famílies de monarques i l’Església expandien uns gustos determinats: ara ho fan les multinacionals. La resta és al museu o al monument.
Et diràs: mou-te, veu la gent. La màxima intimitat, la més recòndita, la trobes al fum de les xemeneies. I no entraràs pas a la casa per la ximeneia. De manera que tornes del nord amb algun Rembrandt, algun Rubens al cap, algun Vermeer – això sí: n’has pogut entendre la llum -; però també en tornes amb Tizianos i Caravaggios i frisos grecs al pensament: allà dalt els has anat a buscar. I amb el recordatori del 250 aniversari de Mozart, que ja s’ha començat a celebrar.
L’endemà d’arribar, finalment, obres el diari. Et fixes que, comparat, hi ha més fotografies. La resta ja te l’esperaves: durant la setmana que has estat fora no ha passat absolutament res. Els personatges dels diaris, les esquifides polèmiques dels nostres escriptors: la mateixa cançó enfadosa. És l’endemà de fa set dies: igualment, seria l’endemà de fa un mes.
Tornar d’un viatge curt pel nord, a començaments d’any. Una pàtina de diferència superficial cobreix allò de sempre sota el sol, una mica de gebre.
