Palerm

El cotxe funerari surt carregat de l’aeroport de Palerm. Un que s’enyorava.

L’autobús em deixa a la part antiga de la ciutat, que té el punt de descomposició que els turistes trobem típic, característic, però que pot dir-se’n millor decadència o misèria. Vull dir palaus apuntalats, finestres tapiades, estàtues menjades per la intempèrie, edificis que encara han de refer-se dels bombardejos del 1943, cotxes vells i aparcats de qualsevol manera, voreres brutes, pudor de pixum de gat i el fet significatiu de viure d’esquena a mar. La Cala, el portet primigeni, l’ocupa un bosc de pals d’embarcacions esportives. Amb alguns monuments arreglats i visitables, l’efecte és contrari: la majoria estan per arreglar. Tot i que ha de ser difícil d’assumir. Fins a la descoberta d’Amèrica, Sicília era el punt d’encreuament de tot el món conegut.

La classificació del Sole 24 ore posa aquest any Palerm i província a la penúltima posició en qualitat de vida a Itàlia. L’última és per Caltanissetta, també siciliana. Però el mateix diari situa Palerm per davant de Milà i de Bolonya en seguretat.

Ho faig notar perquè, de la mateixa manera que a les botigues de souvenirs podem comprar-hi una tassa o una postal amb un fotograma d’Il Padrino –el turisme ho engoleix tot–, totes les llibreries sicilianes tenen una secció dedicada a la màfia. Hi ha mil teories sobre la màfia. Es diu que el canvi constant d’amos de l’illa i l’anhel d’independència han produït aquesta mena d’autogovern de la Cosa Nostra. També aquí de vegades es parla de la possibilitat que la ETA acabi tornant-se, si no ho és ja, un fenomen mafiós. A un altre nivell, la Generalitat nostra també s’ha omplert últimament de germans i familiars.

En cap cas la qüestió té les dimensions italianes. Dissabte passat, per exemple, van calar foc a una nàutica a Trappeto, prop d’un port acabat al cap d’un quart de segle d’obres i encara per estrenar. Un milió d’euros. Naturalment, el propietari de la nàutica nega haver rebut amenaces. «Una cosa és certa», diu el Giornale di Sicilia, «un gest com aquest no es fa sense el consentiment dels capos.» L’endemà diumenge va haver-hi dues morts relacionades amb la màfia. Salvatore Cali, tot just sortit de la presó, va ser mort a trets a davant del seu negoci, una funerària. Salvatore ja havia perdut el seu pare, capo de San Cataldo, d’una manera semblant. Van matar-lo en un cercle recreatiu, mentre jugava a cartes amb els amics –baralla espanyola. L’altre mort de diumenge va ser a Campobello di Mazara. Van trobar Renzo Vaccara en un descampat vora mar, amb el crani destrossat a cops de pedra. Van identificar-lo pels papers de la cartera. El seu pare, Pietro Vaccara, també havia mort assassinat. Va ser durant els mundials del vuitanta-dos. Era al bar mirant amb uns amics l’Itàlia-Polònia. Va acostar-se-li un home amb una calibre 38 amagada entre el Corriere dello Sport.

El tractament que diaris i televisions locals donen a la màfia fa pensar en el consens antiterrorista espanyol. Tot són condemnes, bons propòsits i poca cosa més. Es venen agendes antimàfia per l’any 2009 i Roberto Saviano, l’autor de Gomorra, és un heroi nacional italià. Però el tractament és més desafectat, menys barroc. Les dues morts de l’altre dia ni sortien a la portada del Giornale di Sicilia. Sí que hi sortia, en canvi, un titular: «Mistero a Palermo». Diumenge passat van trobar neu entre les parets del cementiri palermità. Els meteoròlegs s’afanyaven a negar que fos cap miracle.

( 3 de gener del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant