Clint Eastwood

A quants morts devem estar, des del començament dia, a l’Iraq? Es pot viure al marge d’aquesta remor? La ferotgia de les últimes grans pel·lícules americanes – Munich d’Spelberg, Los infiltrados d’Scorcesse – sembla que hi tingui a veure.

Fa un parell de setmanes, en una entrevista televisiva, Eastwood condemnava la guerra. Des del començament va estar-hi en contra, diu, però no va parlar-ne per no perjudicar els soldats: sempre, primer, és la persona. Setembre passat, en una altra entrevista a Le Monde, havia dit: “Jo faig part dels que pensen que la intervenció a l’Iraq no era una prioritat. L’Iraq també va començar com una operació policial per desfer-se de Saddam. Però, una vegada a l’Iraq, què s’hi fa? Comença el malson, encara que sobre el terreny guanyis la guerra. No s’hi juguen res. Els polítics estan més preocupats per l’exercici i la conservació del seu petit poder que per la sort de l’home que està a primera línia. Això era veritat ahir. Mai ho ha estat tan com avui.”

L’aprofundiment de Banderas de nuestros padres i Cartas desde Iwo Jima s’explica per la implicació personal d’Eastwood en els afers morals que toca. Quan hi va haver la batalla d’Iwo Jima, Eastwood tenia quinze anys. Sabia que hi podia ser enviat, perquè la mitjana dels combatents era de dinou anys; hi havien desplaçat nois de setze i de quinze anys – un altre americà septuagenari, Philip Roth, fa pocs anys també va partir del temor que de petit havia tingut de l’efecte del nazisme seu país a Complot contra els Estats Units. Acabada la guerra mundial, mentre Eastwood feia el servei militar, es va trobar amb la guerra de Corea. Es veu que l’avió que li duia va caure a mar i que ell va arribar a terra nedant. Va fer d’instructor de natació a l’exèrcit.

Al marge dels determinants històrics, doncs, hi ha un moment que l’home queda aïllat, lluny de les circumstàncies que l’han dut a la lluita. Eastwood s’ha passat la vida interpretant personatges en aquest estat. Els cowboys o Harry el Brut es mouen per territoris morals on el protagonista s’està sol amb les seves decisions, en la pura abstracció. Una guerra només és l’extremació d’aquests paisatges, i la coralitat. D’aquí surt aquest díptic terrorífic, que convé veure en ordre, primer l’enfoc més general de Banderas de nuestros padres i després, al cap d’uns dies – per no prendre mal -, Cartas desde Iwo Jima, més compacta i dolorosa, perquè és la visió dels perdedors. Que la batalla es doni en una illa ja és portar a l’extrem el coneixement de fins a quin punt és infernal la solitud humana. Per això prenen tanta importància els lligams genètics – els fills i, vicàriament, la resta de la família -, potser els únics companys indiscutibles.

Els anys deuen permetre aquesta severitat, en la moral i les imatges. Tens la sensació que els elements es mouen pel taulell de la pantalla independentment de lleis compositives, són lliures i essencials, van on volen i hi entra tot. La humanitat del que explica és terrible. De cop et trobes al món plàstic d’Apocalipse now; en un contrapicat, en una fotografia de Capa; i cada escena és una actualització cinematogràfica dels Desastres de la guerra goyescos. Un d’aquests desastres, per cert, representava un home ferit vomitant sobre el munt de cadàvers on ell mateix acabarà caient. Títol del gravat: Para éso habéis nacido.

( 23 de febrer del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant