Rustambek Alí

El Kirguizistan és un país de llacs i estepa, que limita amb l’Usbekistan i la Xina. Rustambek diu que l’únic kirguís que ara mateix hi ha a Espanya és ell. Té 29 anys i treballa a l’obra a set euros l’hora.

Tanta afició a l’aeroport i a internet, i tenim el món entre nosaltres. Ja fa dos anys que va arribar, i treballant de paleta no s’aprenen gaire idiomes. Parlar amb un sense papers asiàtic és lent i difícil, però bé que hem d’anar coneixent-nos.

Va aprendre rus, japonès, arts marcials i a fer massatges a l’escola militar on va anar dels 10 als 18 anys. Després ajudava el seu pare a la granja, amb el ramat de cavalls. És el petit de sis germans. El gran va emigrar a Rússia i el mitjà, a Corea. Les noies, dues es van casar i l’altra s’encarrega dels pares.

Primer Rustambek va emigrar a Moscou. Hi va fer de guardaespatlles i paleta. Va començar el periple per Europa. A la frontera entre Txetxènia i Geòrgia, es va ajuntar amb un txetxè. Rustambek viatja per Europa amb ulleres fosques per amagar els ulls orientals. Ell i el txetxè fan de paletes un any a Polònia. Fan un mes a Txèquia, cobraven poc. Tres mesos a Bulgària. Tres mesos a Àustria. Quatre dies a Itàlia i quatre dies més per travessar França en tren, perquè viatgen sense bitllet i els fan baixar a les estacions. A Portbou, la policia els torna a França. Passen altre cop la frontera de nit, per muntanya, cinc hores a peu. Quan arriben, de matinada, una parella de la policia els detura. Comproven que no duguin res i els deixen passar.

És l’abril del 2005. Passen onze dies a Barcelona, en un parc, amb altres immigrats. Mengen i dormen poc. A les quatre o les cinc de la matinada, de fred, s’han d’aixecar i córrer una mica. Hi ha una mànega per rentar-se. Allà se separa del txetxè. «Como Chechenia. Cuando muchos, como perros; como solos, uno es como gato.» Que traduït vol dir que quan el txetxè va trobar-ne dels seus, es va girar la truita.

Com que sap rus, un georgià li troba feina. Primer al Prat, després tres mesos a Manresa. A Manresa coneix la Maria, cinc anys més gran que ell, que treballa fent hamburgueses a la carnisseria d’un supermercat. «Mucho diferente, yo pienso una cosa ella piensa otra cosa.» Té la foto a la pantalla del Nokia. Una noia d’aquí.

Des del Kirguizistan, per telèfon, el pare li recorda que s’ha de casar. Rustambek li contesta que s’esperi una mica. Però el pare té 81 anys –es veu que encara munta a cavall–. Casa’t, li diu, i ja em podré morir. A Itàlia hi ha noies kirguís, però Rustambek primer ha d’aclarir si és capaç de viure amb la manresana. El pare li diu que faci el que li sembli, però que s’ho pensi bé. «Puedo vivir con ella siempre juntos? Si puedes, vale.»

No enyora els cavalls. «Quiero coche.» Acaba de comprar-se una moto. Quan plegui de paleta, vol fer de massatgista, d’entrenador o de guardaespatlles, que són feines que va aprendre a escola. Ha observat que els espanyols només saben fer una cosa. El que posa Pladur, diu, sap posar Pladur i prou. «Por qué no aprender otras cosas? No tiene tiempo. Pero mejor aprender mucho. Mío país chicos tiene 60 aprendido. Yo cuando vivía en Austria tenía aprendido 42 o 43 cosas. Ahora quiero más. Quiero llegar a 70. Ahora quiero que aprender la 44.» I quina és la 44? Riu, no sap què dir. Al final, potser per compliment, contesta: «Ahora tengo aprender catalan.»

Vol escriure un llibre que titularà Una temporada llarga a Europa.

( 15 de març del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant