Des del llit

Tot comença d’una manera caòtica i subjectiva, i s’allarga dies. Potser m’escolto massa? Potser hauria de vigilar-me més? Divagar em distreu del neguit. Tancat hermèticament, amb quin altre estòmac puc comparar el meu estòmac, si no és amb ell mateix? I el cap? Res de preguntar res a ningú. Si tens mal d’estòmac, et diran: “n’hi ha una passa!” Si et queixes de mal de cap: “hi ha una passa de grip!” De manera que continuo divagant fins que ja em plego de dolor i no puc ni obrir els ulls, de migranya. He caigut al corrent infernal del dolor. No queda res de l’home que jo era fa unes hores. La impossibilitat de nedar a contracorrent, com el clímax d’un malson, em desperta. Em deixo de divagacions i consultes, agafo el cotxe i me’n vaig cap al metge.

El metge em recepta unes pastilles. “L’estòmac és molt complicat. Aquestes pastilles solucionen el problema, però no ens diuen quin problema és. Si tornés a fer-te mal, demanes hora a l’especialista.” Ja és alguna cosa. Passo per la farmàcia i me’n torno a casa. Al cotxe, no em trec del cap unes paraules molt sàvies que va escriure un metge filòsof: “l’home és un tub digestiu foradat pels dos extrems.” Cada sotrac, cada revolt m’ho confirma.

Res com el dolor per adonar-nos de què portem a dintre. Tot el contrari de sentir-se buit. Com un meu amic que no volia anar al dentista perquè, deia, volia descobrir d’una vegada quina ànima tenen les dents.

L’endemà, doncs, supervivent però encara a l’expectativa, em trobo teclejant amb el portàtil a sobre els genolls, al llit, contemplant la finestra amb la persiana aixecada, la llum que ve de fora, i tornant a divagar. Poc que hauria divagat ahir al vespre, de fet pols com estava! I cap lloc més adient que un llit, per rumiar en el plaer i el dolor. El plaer i el dolor són tan presentistes que, una vegada passats, semblen inexistents. S’entenen només mentre els passes, quan et passen, quan ets del tot a les seves mans, sense que quedi cap rastre de tu. Plaer i dolor no acaben de ser nostres, els tenim en emprèstit – tant són els amos, ells, de si mateixos -, i quan se’n van queda sempre la impressió que han deixat poca cosa, després que donessin tant. Quan hi són, tu no hi ets; quan tu hi ets, ells no hi són. Deixen poc perquè són purs, per nosaltres, falsos, autosuficients, miraculosos, sense contacte amb el planeta Terra, sense verificació: consisteixen en la intensitat i la monomania. Són adjectius sense nom. Esvaïts, què n’ha quedat?

Mentre els vivíem, pensàvem: el pitjor moment de la meva vida, el millor moment de la meva vida. Passat el moment, però, ja trobem uns altres millors i pitjors moments de la nostra vida en moments que han tingut alguna transcendència – la mort d’algú, el coneixement d’algú altre, posem per cas.

Del llit estant, puc pensar en el meu estòmac, però no em veig tan en cor de fer servir el cap per pensar en el meu cap. Sóc ben escèptic – i segur que ben ingenu – en segons quina filosofia, vull dir: com puc pensar sobre l’instrument de pensar? Com puc agafar-me la mà amb la mateixa mà? Em prenc un parell de pastilles més, m’acotxo, m’arrauleixo… Dos quarts de dotze del migdia, a fora hi fa un sol que enamora; a dintre, queda tanta feina per fer… Abans d’adormir-me penso que, si no fos per l’imprevist, seríem robots. No vegis com consola.

(28 de febrer del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant