Teatre amateur i Mercè Rodoreda

Vaig anar a veure la meva mare, que m’esperava amb un gran sobre a la mà. «Me l’ha vingut a dur…»

Anar-te’n del teu poble té un preu, com quedar-t’hi. Al sobre hi havia un plec de papers grapats: tres fotocòpies, un programa de mà i la part més voluminosa, tres cartells de l’estrena, l’agost passat, de La senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda, per l’Agrupació Teatral Benet Escriba de Sant Feliu de Guíxols. Les fotocòpies eren d’articles apareguts a El Punt i al setmanari local Àncora, i la primera tenia subratllades amb retolador fluorescent unes paraules meves en aquest diari, contestant una enquesta sobre l’Any Rodoreda i criticant que no s’hagués representat cap peça pròpiament teatral de l’autora.

També hi havia una llista de les representacions de La senyora Florentina fetes fins al moment i de les previstes. Vaig entendre la possibilitat de redempció que em donaven, i diumenge passat me’n vaig anar a Santa Coloma de Farners. L’obra es representava en el marc del Quinzè Concurs de Teatre Amateur Rafael Anglada.

Gairebé és insultant recordar la importància del teatre amateur al nostre país. Ben triat, sovint és una manera ideal de passar una tarda de diumenge. El tou de gent que mobilitza manté una cultura potser sense grans pics, però sense les astracanades amb què ens espanta sovint el teatre, diguem-ne, oficial. I de vegades és una oportunitat preciosa d’escoltar els dialectes.

A Santa Coloma em vaig trobar amb una sala una mica freda, plena d’un públic entès en aquest teatre, amb una posada en escena més que digna i una Florentina esplèndida. De seguida es veia que Roser Descayre, l’actriu, tenia molts anys d’ofici, qui sap si ja des d’alguna aparició infantil als Pastorets, i un aplom infreqüent fins i tot en el teatre professional. Va fer una Florentina desretoritzada, acord amb una representació sense amaneraments ni floritures, que és el mínim que pot demanar-se a la posada en escena de qualsevol text, però que de vegades costa de trobar a la capital, on les obres sempre es representen carregades de pretensions.

La mateixa Rodoreda havia començat a fer d’actriu de molt petita, quan tenia cinc anys, al teatre Torrent de les Flors, a Gràcia. Els seus pares s’havien conegut en una companyia de teatre amateur, i hi ha fotografies de l’avi, aquell avi que la va marcar tant, disfressat d’avar de Molière. Per mi, Rodoreda és una autora essencialment teatral, i una prova de la transcendència que pot arribar a tenir el teatre amateur i, en general, una digna cultura popular: en definitiva, tots venim d’aquí.  És per això que les novel·les de Rodoreda pugen amb tanta facilitat a l’escenari –una facilitat molt perillosa, és clar–. La Plaça del Diamant, Quanta, quanta guerra, La mort i la primavera són monòlegs que exploten l’intimisme que pot arribar a donar una veu. Fins i tot una novel·la que semblaria al marge d’això, com Mirall trencat, surt d’una peça teatral.

A la representació de Santa Coloma, quan va sortir a escena la Zerafina, unes nenes del públic van mirar-se i van dir: «La Zerafina!» Devien conèixer el personatge per alguna lectura escolar de La meva Cristina i altres contes. La Zerafina és un d’aquests personatges àngel, serafins que la Rodoreda oposava a la maldat del món, per remarcar-la. El públic va riure i va aplaudir més d’un cop aquesta tragicomèdia sobre la solitud. La senyora Florentina podrà veure’s els pròxims mesos a Calella de Mar, Pineda de Mar i Caldes de Montbui.

( 24 de gener del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant