La llibertat d’expressió

Doncs a mi no em sembla que hi hagi hagut mai drets ni deures blindats, sinó que les fronteres són mòbils. M’ho sembla, no ho valoro. Qui ha tingut mai dret de dir tot el que pensa? I de pensar absolutament tot el que un mateix es voldria permetre pensar o imaginar? Si penso gaire, acabo en la indecisió i el silenci. Si penso poc, perdo matís. Vull dir que hi ha uns límits.

Les fronteres, però, els límits, són mòbils, i el punt de vista és determinant. El problema de la llibertat d’expressió és que no pot definir-se, perquè la mateixa definició la limitaria. Funcionem amb aquesta teoria: tu pots dir el que vulguis, amb independència del contingut. Si fas servir aquest dret a la llibertat d’expressió per cometre un delicte, posem per cas enviar missatges en clau que permetin posar una bomba, se t’aplicarà el que digui la llei sobre el delicte de posar la bomba, perquè n’hauràs estat còmplice. El problema: on comencen les complicitats? Qui ho decideix? I si fent servir la llibertat d’expressió dius una mentida, també hauràs d’atenir-te a les conseqüències penals. El problema: qui té la veritat. Perquè generalment la veritat és una conseqüència directa de la força.

La llibertat d’expressió, com qualsevol altra llibertat, depèn del poder que tinguis per defensar-la. A dintre d’una mateixa casa hi ha llibertats d’expressió molt diferents, i de tant en tant al pare se li escapa una bufetada. Si anant de nit pel carrer veig un skin, és possible que canviï de vorera. Junta, acomboiada, la gent s’expressa amb més fàcilitat – encara que perdi matís. L’èxit d’internet com a mitjà d’expressió s’explica perquè elimina separacions físiques i polítiques, de manera que els solitaris s’hi senten acompanyats – com que el mitjà és relativament nou, a més, aquestes individualitats s’hi expressen amb eufòria: és molt interessant veure què diuen els internautes, perquè el marc els condiciona, i és nou.

Com més siguin els teus, doncs, menys valor cal per expressar-se. Els balls de xifres d’assistència a les manifestacions són clamorosos, i deu ser que la veritat física no interessa gaire perquè és una part mínima de la realitat. Em sembla un error. L’acte físic, concret, d’una manifestació – el temps que unes persones determinades dediquen a una idea, l’espai vital que hi donen, que els ocupa –, té un efecte segur sobre qui s’ho mira i sobre qui hi participa. Fa part d’aquesta mica de veritat indubtable, és un fet i es pot quantificar.

Manifestar-se és existir, i viceversa. No duc cap ase català enganxat al maleter del cotxe, però l’accent, quan parlo, em manifesta d’una manera o altra, aquí, a Madrid i a Estambul. Dissabte passat, a la manifestació, hi havia una dona gran que plorava mentre se sentia el manifest pels altaveus. L’expressió és comunicació i autoretrat. Fa com els telèfons mòbils amb càmara fotogràfica incorporada. A les manifestacions multitudinàries, la gent no para de fer-los servir. Es truquen els uns als altres, s’envien missatges i retraten amb el mòbil, filmen la riuada humana de la qual formen part, es manifesten mentre es manifesten. Els grans anuncis de mòbils que hi ha a Las Arenas, dissabte semblaven posats allà expressament, a l’inici de la manifestació.

( 25 de febrer del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant