Consideracions marginals sobre Porcel (2)

A la biblioteca del meu poble, han separat els llibres de Porcel i els han posat a prop de l’entrada per promocionar-los. Al llom de cada volum hi han clavat una enganxina amb una creu negra i les paraules “Mort de l’autor”.

Tothom ha de viure, és una llei carregada de sostenibilitat i ecologisme. Tots som de Déu i del porc – senglar – s’aprofita tot. Som curiosos i tenim l’instint d’interessar-nos per les persones que ens han donat plaer, ja que sabem que això no és gens fàcil.

La mort i els funerals de Porcel han tingut un gran seguiment per part del seu diari, el més important de Catalunya. Durant els dies posteriors al decés, La Vanguardia ha publicat pàgines i pàgines d’informació i d’articles obituaris, i ha superat de llarg l’espai que hi dedicaven els diaris en català. A banda d’alguna excepció – per exemple, un de Joaquim Molas -, els articles o bé tocaven l’obra de l’escriptor d’una manera superficial i tiraven els quatre coets funeraris de tràmit, o bé eren del tipus “vaig tractar Porcel unes quantes vegades…” o “Porcel em va dir una vegada…” i la veritat és que al final arribaven a carregar.

Vaig tractar Porcel unes quantes vegades, una mitja dotzena. Això m’ha fet dubtar si treure’n o no treure’n un apunt. Hi ha persona que treu apunts de tot i en qualsevol moment. Hi ha persona que escriu sobre algú allò que no seria capaç de dir-li a la cara. S’ho guarda i, quan arriba a casa, ho escriu. La discussió entre l’espasa i la ploma, entre l’art i la vida, no es va inventar perquè sí. El súmum de la covardia, però, és esperar que la persona es mori per rematar-la. Això existeix, i explica la longevitat d’alguns personatges. De manera que vaig estar pensant què faria. En altres paraules: el que jo puc dir, ho hauria dit, en vida seva? Que ningú s’esveri, no tinc gaire més a escriure que alguna impressió nana, però, així i tot, l’hauria publicitada, amb ell viu? L’opinió sobre els seus escrits ja vaig donar-la i penjar-la, amb reserves incloses. Però, i la que ve del petit tracte circumstancial que hi vaig tenir?

La resposta és que no, que no ho hauria escrit en vida seva. L’interès és massa petit. És ara, quan la font s’ha mort, que mirem de salvar les engrunes, perquè sabem que ja no en donarà més. Però m’hi mou sobretot una altra idea: un cop mort, què hi fa què se’n digui? Estic parlant de la persona. Què ha d’importar-nos, què digui la gent de nosaltres, un cop morts? Ja no hi haurà res a fer, ja no podrem prendre-hi cartes, ja no haurem de preocupar-nos per la interpretació de les seves paraules, ni podrem regirar-nos de patiment per una redempció que qui sap si seríem capaços de fer… El problema ja no serà del mort, sinó dels que es queden. Serà d’ells, el retrat.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant