A la gamba

Ara és temps d’anar a la gamba, i dimecres vaig embarcar-me a un quillat cap la Paneca, un calador entre Blanes i Arenys, a unes quinze milles de la costa.

El Núria surt de Blanes a dos quarts de sis de la matinada. La tripulació són tres homes, patró i dos mariners. Ens emmarem entre els fars encesos de Tossa i Calella. A la Paneca s’hi feineja per torns: primer passa un quillat, després un altre. No val la pena anar-hi de dret, doncs, perquè no serem els primers d’arribar-hi i ens tocaria esperar. De manera que aprofitem per fer un primer volt, de peix. Els dos mariners calant la xarxa és una coreografia, dos homes concordats i simètrics, un a cada costat de la xarxa que deixen anar pel cul del quillat, lligada amb dos cables llarguíssims que ells van amollant. Quan la xarxa està tirada, tens la impressió que el quillat s’atura, de tant que redueix la velocitat. No l’atraparies pas nedant.

Surt un sol de rovell d’ou. Els blancalls vénen de llevant. Entra el vent. Ja veiem les altres barques a la Paneca. Tres treballen, tres s’esperen. Hi haurà temps per fer dues o tres calades. A les sis de la tarda s’ha de tornar a ser a port, es controla per llei.

Mentre lleven, el quillat va enrera. És com un miracle, una barca anant a l’inrevés. Cobrat el cable arriba la xarxa com un sarró amb una béstia misteriosa a dintre. Algun peix treu el cap o les ganyes per la retícula. Llavors el patró arrenca la barca a tota pastilla cap a agafar tanda a la Paneca. La xarxa queda a coberta amb el peix a la vista. Com uns budells bategants i plens d’ulls, s’hi confonen el calamar, el rap que es contorsiona, la gambeta, les potes rosades del pop, el gall de sant Pere, que es regira, l’espardenya, el gat, el cranc, l’escamarlà, la canada, la xinxa o llagosta de pobre… El peix serà triat i posat en refrigeri mentre esperem torn a la Paneca, cap a dos quarts de nou, quan el cel fa finestra i s’arriba a veure fins al golf de Sant Sebastià.

“La gamba és diferent del peix. El peix el busques on no han anat els altres, en canvi amb la gamba és diferent, passa una barca i després una altra i una altra, i sempre hi ha gamba, perquè ella torna allà mateix. Més aviat vol que es remogui. El cap de setmana no es treballa i llavors el dilluns no n’agafes tanta, perquè el que la gamba vol és el fang que aixeques.”

A les deu calem per gamba. S’arria un quilòmetre de cable, de fons que ha d’anar la xarxa. Llevem al cap d’una hora. S’ha de llevar la xarxa i buidar-la de pressa, perquè si s’hi ha posat algun escamarlà, amb les tisoretes va trinxant la gamba. Hi ha aquest atzar engrescador, pots recollir de cinc a vint quilos per calada. Ahir la gamba es venia de 18 a 23 euros. Els mesos de gamba, ara a l’estiu, és quan les barques fan els diners.

No s’ha cobrat encara la xarxa que el patró crida al mariner: “Ja sents la flaire de la gamba, ja? Jo et dic que almenys hi ha 12 quilos! Encara no veus vermell?”

S’obre la xarxa i surten uns 17 o 18 quilos de gamba grossa, plena, blanca i morada, que fora de l’aigua va envermellint com un camp de roselles mentre es mor pacíficament, la carn en l’embolcall translúcid que deixa veure els matisos d’una sang que no és sang i que va del carabassa al morat passant per tota mena de coralls.

Tornem enrera a esperar tanda. Encara tindrem temps per dues tirades més, però no ja seran tan esplèndides. A les sis arribem a port. Tot el dia hi ha hagut mar. Més de dotze hores seguides de tràngol i no m’he marejat gens. “El mariner es mareja en terra”, em diu el patró. No en faig cas, però al cap d’unes hores, a casa, he entès què volia dir.

( 11 de juliol del 2009, El Punt )

One Response to “A la gamba”

  1. Núria Talavera Says:

    Un article preciós, fa olor de sal.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant