Lou Reed

Ja no queden entrades per veure Leonard Cohen a Cap Roig, però els últims anys Cohen ens pot arribar a atabalar, com un Dylan menor i complaent, això sí, passat per la música tradicional jueva i amb «the gift of a golden voice». Reed és una altra cosa. Reed no pot cansar perquè és un artista de la neteja. Les distorsions de la Velvet Underground eren l’amplificació d’un fregall que treu el greix de tanta música llepada.

Molts artistes es detecten per la capacitat de tornar els defectes en virtuts. En un disc, Sinatra acaba una cançó netejant-se la gola amb un estossec. L’estossec era un punt final rodó. Jobim va explicar a Desafinado que el músic ha de saber desafinar. Reed sap desafinar, descantar, neutralitzar, cantar d’una manera parlada i parlar en comptes de cantar. Això l’ha anat duent a la literatura, la seva, la de Poe o de Casasses. Tan transgressor, s’agafa a la tradició més clàssica de la dicció anglesa, via Shylock o Iago.

Poe i Reed es troben als extrems de l’experiència psíquica que donen les drogues. La filosofia del desafinat es desplega al costat fosc, més que no salvatge, de la vida. De jove la valentia ocupava el lloc que després tindrà el pas ferm –I’ll be your mirror, Femme fatal–. Les cançons més aparentment felices de Reed –Pale blue eyes, Perfect day, Vanishing act– són les més terribles. Al costat d’aquestes, les peces més immediates i conegudes –Heroin, Vicious, Walk on the wild side– més aviat semblen manuals d’instruccions. Lou Reed encara és poc interpretat per altres cantants. Però cada dia un i altre hi aniran trobant les facilitats que ens estalvia i aniran traduint-lo al llenguatge corrent.

Fa una setmana, Reed va ser al festival d’estiu del meu poble, on va iniciar la gira mundial de The Yellow Pony and other songs. El concert era a l’aire lliure. Vaig anar a escoltar-lo de fora estant, perquè l’economia no dóna per a més. Reed va començar amb una reelaboració pacificada del Mystic Child que encara tinc al cervell. Al cap d’una estona, un municipal va fer-me baixar d’una barana on m’havia enfilat per intentar veure alguna cosa. Em va dir que era perillós. Des de la barana m’havia fixat en la fredor d’una part del públic. Les grades no estaven del tot plenes. I no devia ser la crisi, perquè els que ho escoltàvem des de fora érem quatre gats. Al cap d’una estona va començar a sortir gent del recinte, amb la mateixa cara de fastigueig que Reed sol posar a les entrevistes.

Vaig tenir sort. Una noia que sortia em va donar la seva entrada. Així vaig poder passar i veure de gorra més de mig concert, un espectacle que segurament no deia res que no s’hagués dit a Songs for Drella però que continuava sent fresc i clàssic, d’una sonoritat elèctrica impecable, creativa i neta, amb l’austeritat i seriositat de sempre i amb una mena de Reed femenina esplèndida, la seva companya Laure Anderson. Però al voltant meu el públic desertava, el més educat: l’altre rondinava en veu alta i no aplaudia gens. Aquest públic dels festivals d’estiu, públic de Miguel Bosé i Julio Iglesias! Què s’esperaven? Que Reed els cantaria una cançó de bressol? Reed els estava donant i no dic per on el Walk on the wild side que li reclamaven tant, i que no va tocar. Reed va fer que el públic gras de festival d’estiu abandonés en massa i que gràcies a això uns quants admiradors poguéssim entrar i veure’l de franc.

( 18 de juliol del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant