Consideracions marginals sobre Porcel (4)

Expressar l’admiració és complicat. A la llibreria La Pilona, veient que havia sortit en butxaca un volum de Philip Roth, vaig comprar-lo i regalar-li. Porcel em va explicar que un cop, a Amèrica, no recordo bé si va dir amb Aranguren, havien anat a visitar un escriptor, i que li semblava que era justament aquest. Efectivament es va llegir el llibre, i vaig saber per les seves columnes que l’hi havia interessat.

Tornant a Calella – Calella de la costa -, va sortir a la conversa Josep Pla. Jo devia preguntar qualsevol cosa. Porcel va explicar que tot allò de la gasiveria planiana era un tòpic i que a ell sempre l’havia convidat.
Vam passar un altre quilòmetre en silenci, i de cop va saltar:

– En Pla era un home que tu li hauries agradat.

Que jo hauria agradat a Josep Pla? Jo més aviat penso que Pla se m’hauria tret de sobre amb un “collonades!” gloriós només de veure’m la cara.

– Sí, l’hi hauria agradat aquest cotxe, perquè que a la teva edat vagis amb un cotxe així vol dir que ets una persona espavilada.

Jo llavors no sabia res de l’època que Porcel es passejava amb Ferrari per escandalitzar el personal. Algun plaer tenia conduir aquell meu portaavions, i més endavant vaig descobrir-li virtuts inesperades, però en aquell moment ja havia assumit el mal negoci de no haver-me decantat pel Panda Marbella. De totes maneres, saber que el meu Audi era una ferralla agònica sota una mà de pintura no crec que hagués canviat l’opinió de Porcel; al contrari.

El Porcel periodístic del començament pren com a model Pla, però no és només això. Porcel i Pla es comuniquen a través del gran corrent materialista de la nostra literatura, el mateix que Pla beu de Ruyra, i Ruyra de Maragall, i fins i tot de Verdaguer.

Més avall tornaré sobre Porcel i Pla. Ara quedem-nos en Verdaguer. En motiu del centenari de Verdaguer, com tants altres escriptors catalans, Porcel va posar-se a llegir-lo. No costa pensar que devia emmirallar-s’hi de la mateixa manera que de jove va emmirallar-se en Pla. No és la novel·la, que ha de ser com un mirall, sinó l’escriptor sencer. L’escriptor és un mirall. L’escriptor és un xuclador, i Porcel n’era un de voraç. Per això mateix anar canviant de models, per no acabar abduït per la imitació, que és el perill dels escriptors febles, tot i l’espectacularitat dels seus començaments. Més enllà del programa televisiu arran del centenari de la mort del poeta, Porcel devia pensar més d’un cop en Verdaguer pel fet que compartien la peripècia de ser homes nascuts en un cul de món i que gràcies a la literatura s’havien fet un lloc a la ciutat entre els poderosos, una història tan antiga com la literatura mateixa. La diferència entre les dues obres, Verdaguer i Porcel, em fa intuir el desordre tan humà de Porcel, aquesta radicalitat menor – que s’entengui, però, que parlo d’artistes, que són essencialment radicals –, que només va permetre-li alguns assalts a la gran literatura. El tumor cerebral va estroncar-li la desembocadura completa i definitiva que hi va tenir Verdaguer, tot i haver viscut menys anys. També va impedir-li la recapitulació i ordenació de l’obra que la longevitat va concedir a Pla.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant