Consideracions marginals sobre Porcel (5)

Altre cop a Calella, vam entrar a fer temps en un bar esperant que fos el moment que ell firmés llibres. Em sap greu no ser exacte, però no voldria equivocar-me, o sigui que no diré el nom de l’autor, perquè dubto entre un parell o tres. En un moment de la conversa, vam anar a parlar d’un escriptor de la meva generació.

La memòria tria, i la visual també. No miro gaire als ulls de la gent, sóc vergonyós, però aquella vegada devia ser impossible evitar-ho. Gairebé que Porcel em devia recollir els ulls de per terra, agafar-me’ls per les solapes i aixecar-los a l’altura dels seus ulls.

– Però el seu llibre és bo – em va dir.

Potser l’havia estat criticant. No me’n recordo. També podria ser que no. És igual. Per primer cop tenia la impressió de rebre un missatge seriós, intens i estrictament literari per part de Porcel, i era un missatge sobre l’ambició. Vaig decodificar-lo així:

– Atenció, perquè tu i jo podem dir el que volguem d’ell, podem fer-hi tota la broma que ens vingui bé, però el seu llibre és bo.

I aquella mirada als ulls que va ser exactament un examen i un “tu i jo ens entenem” perquè ara estem parlant d’una cosa que se’n diu ambició i sense la qual no es va enlloc.

Els judicis crítics dels escriptors poden valdre molt o molt poc, i de vegades costa saber-ho. Un escriptor és sempre part interessada del negoci. Aquesta última frase hauria d’encapçalar qualsevol ressenya crítica, qualsevol enquesta a escriptors i qualsevol acta de jurat literari. Un escriptor és sempre part interessada del negoci, i malament aniríem que no ho fos. Hem de tenir les orelles ben dretes quan un escriptor fa una ressenya, elogia un llibre o vota en un jurat literari. En el millor dels casos, el negoci es cenyirà purament al món de les lletres escrites. Per desgràcia, tot sovint, acomboiat per la millor fe del món i la pitjor intel·ligència del planeta, la literatura no és la prioritat de l’escriptor i l’escriptor ni se n’adona. És molt puta, la literatura.

Els estudis demostren que els illencs es relacionen entre ells de dues maneres excloents i sense termes mitjos: ajudant-se com una família mafiosa o esbudellant-se com els caníbals després del dejuni. La Vanguardia va publicar moltes fotografies del Palau Moja amb la capella ardent de Porcel. En algunes fotografies s’hi veien els illencs joves que Porcel va promocionar, ells mateixos orgullosos de proclamar-se’n deixebles. L’endemà mateix, el diari publicava una fotografia de Melcior Comes i Sebastià Alzamora durant una entrega del Premi (Josep) Pla, amb l’escriptor, que hi feia de jurat, a darrere, i un article que parlava dels hereus porcelians.

Els premis literaris donarien per moltes línies de lletra, no cal dir-ho. Els hereus porcelians han passat gairebé tots pel Premi Pla, un premi de tanta importància literària i econòmica que a mi me l’han ofert ja un parell de vegades. Ha estat observat recentment que a la novel·la guanyadora de l’últim Premi Pla hi surt un llibre de Porcel, com una mena publicitat encoberta… Qualsevol promoció sempre és mútua, i l’escriptor és sempre part interessada del negoci.

One Response to “Consideracions marginals sobre Porcel (5)”

  1. Príncep de les milotxes Says:

    Tenia ganes, des de fa temps, d’escoltar una veu amb llibertat. Llegir aquestes notes han estat un plaer.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant