El casalot

Una cultura només és una forma de llibertat, i per això llegint la superba traducció  de Xavier Pàmies al català d’aquest Dickens, enorme com el seu títol, he tingut la impressió d’un eixamplament de les mesures, com si la petita casa de la meva persona s’engrandís, s’aixequessin els sostres i s’enfonsessin els soterranis, se m’expandissin habitacions i armaris, se m’allarguessin els passadissos i les fustes s’envellissin de tal manera que, durant la lectura, les parets de casa meva, els meus pulmons, s’ampliessin, guanyessin espai, o sigui llibertat.

Quina gran llibertat, l’esforç del traductor per passar a un català en plenitud aquest enorme volum, i quina gran llibertat, la dels lectors, de poder llegir aquest clàssic en el seu idioma.

En una cultura desperta, aquest volum editat per Destino hauria entrat ja a una bona proporció de prestatgeries del país. Avui podríem entrar a les cases catalanes i saber si estan culturalment despertes només mirant si compten amb aquest volum.

Als lectors catalans d’aquesta cultura desperta, la sonsònia de El casalot els resultaria molt familiar. Seria retrobar un vell conegut, perquè les parets catalanes de El Casalot ressonen d’ecos carnerians. Per un català, llegir Dickens és llegir Carner, i viceversa.

Per la delicadesa, la ironia, que és la severitat duta a l’extrem de la pietat, les personificacions i les metàfores, els períodes sintàctics, la frondositat, la intel·ligència, i, al cor de tot, pel triomf de la bondat, que deu ser l’única fe que val per sobreviure, i que explica que Carner ens traduís Twain o el mateix Dickens: per alliçonar i donar instruments a una cultura tan necessitada de fe com és la catalana – i no dic pas que les altres no n’estiguin.

Fa uns dies Antoni Puigvert escrivia a La Vanguardia: “Es muy difícil que la bondad, el afecto o la piedad permitan desplegar la misma fuerza literaria que la crueldad, la neurosis o la obscenidad.” És difícil, però justament per això és efectiu. Des del romanticisme s’ha volgut fer tanta trencadissa amb el mal, s’ha fet tant tant de recurs al mal per cridar l’atenció, que avui ja només s’espanta així les criatures, i encara perquè les criatures ho necessiten. La llavor ha de trencar-se perquè germini, però, l’arbre arrelat, quina necessitat en té? Les trencadisses, a aquestes alçades, fan riure.  Alguns escriptors ja ho havien previst. Fa temps que la vidriera està trencada i retrencada. El passadís és un sorral de vidres fets miques i el més gran té la mida d’una ungla. Quina trencadissa més s’hi vol fer?

Al La xarxa encomanada, Carner va donar-hi una de les seves arts. És un sonet tan destacat que obre la secció Mar del seu gran llibre. És un d’aquests poemes carnerians que ens ajudaria tant saber-nos de memòria, a part que els últims tres versos – que no citaré per no privar el lector de la satisfacció de desenterrar ell mateix aquest tresor – et deixen veient visions durant un mes i mig. Doncs el primer tercet de La xarxa encomanada diu:

I com que amor es passa de soldada,
mai no serà l’art meva carregada
del peix que es dol en cuejants combats.

L’única dificultat que se’m presenta és a “soldada”, sou, que deu haver-se d’entendre en el sentit de “generositat”. És a dir, com que sempre hi haurà un escreix d’amor, no dedicaré la meva art – aquesta xarxa del títol del sonet – al dolor i al mal, sinó a l’amor i el bé.

Per Dickens i per Carner, per qualsevol persona sana, el bé és una responsabilitat. Hi ha mil maneres d’arribar-hi, naturalment. Però aquesta consciència, aquesta explicitació, aquest optimisme moral, em sembla que només els gegants són capaços de posar-la per escrit d’una manera convincent. I acaben obtenint de nosaltres la venerabilitat familiar i la proximitat genètica d’un pare o d’un avi. No crec que un escriptor pugui anar gaire més enllà d’això. Si El triomf de la mort fos el nom del quadre d’aquesta vida, ni hi hauria ni cultura, ni llibertat, i, bé, ja faria temps que els catalans estaríem enterrats.

“- Estimada senyora Durden – va dir l’Allan, agafant-me pel braç -, ¿que et mires mai al mirall?
– Ja sap que sí; prou veus que ho faig.

– I ¿no saps que ets més preciosa que mai?

No, no ho sabia; i encara ara no sé si ho sé. Però sí que sé que les meves filles són una preciositat, i que la nineta dels meus ulls és una bellesa, i que el meu marit és molt bén plantat, i que el meu tutor té la cara més radiant i benevolent d’aquest món; i que no els fa cap falta que jo sigui gaire bonica, fins i tot en el cas…”

I així acaben les mil cent divuit pàgines de El casalot, amb els punts suspensius més ben posats de la història de la literatura, infinits, perquè des del moment que Dickens va escriure’ls que no paren d’expandir la fe en la bondat, i dubto molt que parin.

One Response to “El casalot”

  1. allau Says:

    Molt bon comentari sobre una novel·la excel·lent i que m’estimo molt. L’he llegida tres cops en anglès, potser que la tasti ara en català.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant