Consideracions marginals sobre Porcel, 17
Amb la idea d’acabar aquesta sèrie, a mitjans de juliol vaig visitar Joaquim Molas. Molas té una esplèndida casa al meu poble, al barri de Tueda, carrer Àngel Guimerà – conegut popularment com el carrer de Banyes. El carrer enllaça amb el barri de pescadors, però que té algunes cases nobles del temps del suro. La fàbrica dels Calvet, la que pagaria els estudis de Gaziel i les escapades a París de Tots els camins duen a Roma, ara reconvertida, per cert, en lofts, alguns dels quals estan també ocupats per prestigiosa gent de la lletra, hi és a tocar. La casa de Molas també és del temps del suro, planta baixa, eixida i dos pisos de sostre altíssim i ornamentat.
Molas va atendre’m amb molta atenció. Vam tenir la conversa a la galeria del pati. El fet que anteriorment hagués tractat circumstancialment aquest estudiós, i en altres temps activista lterari de primeríssima línia, als premis Àncora on tots dos fem de jurat, va facilitar que em sorprengués amb una conversa llarga, una mica desordenada per culpa meva, però duta per Molas amb una profusió i vivesa que no sé si quedarà ben transcrita. És una visió de Porcel en el seu moment.
T.S. – De tant en tant em sembla que a Porcel van faltar-li uns bons editors. Encara que tampoc els ho devia posar fàcil, i que només faltaria que haguéssim de donar la culpa als altres. El cor és esplèndid, L’ull també però ja menys, i després… Però s’ha de comptar que és una béstia, que la desmesura és la seva virtut, i això vol dir acceptar-ne els defectes.
J.M. -I sobretot que admet dues lectures, que és el mateix que passa amb el Vilallonga i sobretot amb la Rodoreda. La lectura novel·la per novel·la i la lectura seguida, que et permet veure com ell està canviant constantment de referents i va madurant l’estil.
T.S. – Com tots els escriptors.
J.M. – Sí, però s’ha de ser un gran escriptor, perquè si no no passa.
T.S. – Hi ha escriptors i hi ha no escriptors.
J.M. – Una cosa fonamental per un escriptor és l’aposta que fa com a escriptor. No l’afany de poder. Els de la generació del setanta anaven darere el poder literari. O el polític.
T.S. – Porcel va ser pres com a paradigma d’això. Es va agafar com a exemple del progrés cínic, que és la part fàcil d’imitar.
J.M. Ell en això va ser una mica exemplar. Des del primer moment va guanyar diners. Perquè vol viure i vol viure bé, i a mi em sembla molt bé. El que passa és que mai va barrejar el fet de guanyar diners i l’escriure. Ell va ser molt pròxim al poder. Però com a escriptor en va quedar al marge.
