2. Eriste

A poques rotondes de Benasc, hi ha un poblet al costat d’un embassament, crescut a l’ombra de la petita capital i engreixat per la bogeria constructiva dels últims anys, que deixarà en aquest poblet, a part de la majoria de les seves cases, i com un monument al·legòric, tot d’escales de formigó que s’enfilen per la vora de la falda de muntanya i no arriben enlloc: estaven pensades perquè els compradors de terrenys veiessin on aixecarien la casa de segona residència o d’ambiciosa especulació.

Així es veu Eriste, amb un Centro de Interpretación – m’imagino que de la muntanya – i unes cases noves al voltant d’una plaça que també deu ser de nova planta. El moviment, a principis d’agost, és el característic del turisme de muntanya amb segona residència: mountanbikes per aquí, quatre per quatres per allà, gent amb la piragua a sota el braç caminant cap a l’embassament, grupets de nens a la deriva i parelles madures que tornen de passeig agafadets de la mà.

Ens esperen a una de les cases al voltant d’aquesta plaça de nova construcció, edificada en estil i materials del lloc. Només obrir la porta veiem a peu de carrer un espai que sembla un garatge, on hi ha muntada una tenda de campanya. L’home que ens rep va vestit de ciclista i devem haver-lo enganxat quan anava a sortir. La casa és plena de fotografies d’alta muntanya. Fotografies en blanc i blau de pics, crestes i estanys i, de tant en tant, figuretes humanes. És tot un gènere. En un plafó, postals dels cims més exòtics, que a mi em semblen tots iguals.

– Aquesta és la nostra hipoteca – fa broma el propietari, a qui a partir d’ara anomenarem Y., mentre ens ensenya succintament la caseta.

Y. ens explica que avui s’ha aixecat de matinada per seguir un pastor de la zona a buscar bolets. Ens ensenya una cistella pleníssima de russinyols. El felicitem admirats. De seguida comprenem que l’home ho toca tot i que és un enamorat de la muntanya. Naturalment comparteix l’afició amb la seva dona – que va conèixer practicant esports de muntanya – i l’ha comunicada als dos fills, un noi d’uns dinou i una nena d’uns deu. La dona fa dies que s’està a Eriste amb els nens. Ell té un parell de setmanes de vacances, i ja es veu que els pensa passar relaxant-se amb jornades distretes, de vint-i-quatre hores d’esport de muntanya.

En un moment ens trobem tots al voltant d’un mapa de l’Aneto estès sobre la taula de fusta. El grup som cinc persones: el meu amic Z., els meus amics X., W. i V., i servidor. Se’n ha afegit U., un noi aficionat a les excursions de muntanya. Dir-ne expedició, ara mateix, és exagerat. Som una colla d’amics mirant d’entendre en un mapa un trajecte. Dormirem al refugi de la Renclusa i l’endemà ens aixecarem aviat per sortir. Aviat, em sembla que no m’equivoco, vol dir cap allà a les cinc. I convé haver-se aixecat amb temps per esmorzar.

– Jo crec que s’ha de marxar sempre com més d’hora millor – ens diu Y. – Així quan surt el sol tu ja fa algunes hores que camines, i és com si tot just comencessis a marxar.

Pocs cels nets, camins solitaris o immensitats diàfanes veurem, penso jo, sortint de nit. Aquest home només és caçador de bolets, però l’alegria amb què ens parla de la pujada, i sobretot aquesta idea de fer-nos aixecar tan aviat, em recorda el delit del caçador la nit abans de la campanya, excitat, sense poder dormir, frisós de plantar els peus a terra i sortir a saciar-se.

Y. ens aconsella que baixem per un camí diferent del de la pujada.

– És més maco, hi ha un parell de llacs i és més fàcil que el de pujada.

Entenc que pujarem pel costat difícil.

També queda clar que necessitarem grampons. Jo ja ho sabia. Va acudir-se’m comentar fa uns dies a un familiar que me n’anava a l’Aneto.

– Ja tens grampons?

– Gramquè?

Immediatament vaig trucar al meu amic Z. per demanar-li si no necessitaríem grampons. Z. va dir que sempre els podríem llogar. Ara Y. ens deixa clar que en necessitarem. A mi no em cal llogar-los, el meu familiar me’ls ha deixat, amb una motxilla i dos bastons.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant