Néstor Sanchiz
Jo era socorrista i tenia setze o disset anys. Ara en tinc trenta-set. Ella en tenia sis. Va ser molt curiós, tot plegat, perquè els socorristes… Ja m’explicaràs, amb disset anys, en una platja, amb els prismàtics… És difícil concentrar-se en la feina.
Nosaltres estàvem a dintre la caseta, no sé si fent una cura. Jo tinc l’avantatge que parlo francès. I de molt lluny vaig sentir que deien s’est noyé!, s’est noyé!, aleshores, abans que aquella persona arribés, jo ja havia agafat la farmaciola i havia sortit disparat. Em vaig trobar una nena petita, amb la panxa molt freda, semblava un globus inflat ple d’aigua freda i no respirava. Estava amb els ulls que no hi era, em va fer molta impressió. Érem tres, un es va ocupar de les comunicacions i l’altre de controlar la gent. Li vaig fer el boca a boca, li vaig fer el massatge cardíac… Jo desitjava que vivís. I al cap d’uns segons de manxar, va vomitar i va començar a respirar, i la vaig mirar i em va mirar, i vaig veure que hi era. Almenys cerebralment, no semblava haver quedat malament. La vida d’una persona, pel que jo he observat, pot penjar d’un fil molt i molt prim, de teranyina, abans de morir. Un cop arriba l’ambulància, aquell fil es fa més gran, ja és un fil de pescar. El temps és el factor clau. La vaig agafar en braços i la vaig portar cap a la caseta i me’n recordo que van servir una copa de conyac a la seva mare, que estava histèrica, estava que no s’ho creia, i tota la platja repicant, tota la platja repicant. Clar, tens disset anys, tens tota la platja que et repica, et pugen els fums al cap. Hi ha molta gent que m’envejaria, poder viure un moment així.
Vaig passar dues hores plorant i no podia parar de tremolar. Potser perquè m’havia enfrontat a allò que tot socorrista espera. Igual que un bomber espera el foc, el socorrista espera la víctima. Els de l’ambulància esperen el cervell destrossat, el tio que s’ha quedat barrejat amb la ferralla. Els de protecció civil estan esperant un huracà. L’adrenalina, la col·laboració, l’heroisme… El socorrista espera el moment, i potser està bé, perquè així et prepares. Vaig fer de socorrista set estius. I passen anys, i no t’arriba. Fas cosetes, ajudes algú… Però trobar-te una nena així, petita, morta, amb la panxa ben inflada d’aigua…
En set anys vam salvar dos avis. Un va donar un milió de pessetes a la Creu Roja. A nosaltres ni un cèntim. Hi va haver un home que no el vam salvar. Era fastigós, ningú tenia collons de fotre-li la boca, era un pescador amb tratjo de submarinista, gras, inflat, que havia menjat de tot, i ningú s’atrevia, i jo sí, li vaig fotre la boca allà, vaig bufar… Li vaig recuperar el pols però va arribar mort a l’hospital.
I ara han passat vint anys, i em pregunto què fa ella, com és. Per curiositat molt natural, al cap de dos anys, vaig anar a l’escola, em feia il·lusió veure-la viva, petita. Vaig esperar que sortís i em vaig trobar amb el pare, que l’anava a buscar, i el pare em va fer molt mal paper. Quasi com si no sabés de què li parlava. Però jo ja l’havia vista i em vaig quedar tranquil.
I ara han passat vint anys i em pregunto si tinc el dret de veure-la. Ara ella en té vint-i-sis. I si me n’enamoro? Potser m’hauria d’ocupar d’atres coses. Em corre pel cap, però més val que m’ocupi dels meus amics. Els problemes que pugui tenir ella ara seran minúsculs en comparació amb el que va passar. Ella ha d’afrontar la seva vida i jo la meva.
( 17 d’octubre del 2009, El Punt )
