Jordi Malé (1)

Vaig llegir per primer cop les Elegies de Bierville d’estudiant, mentre esperava a cal barber, i, tot i no entendre-hi gaire cosa, vaig intuir que el que s’hi deia era important. Em va ajudar a entendre-les una cosa que llavors em va sorprendre: que existia tot un llibre dedicat a un altre llibre: la Lectura de les “Elegies de Bierville” de Carles Miralles.

La major part de la poesia de Riba és amorosa. Li interessava el fet que les persones, en el fons, no deixem de ser animals, i animals sexuals. A Salvatge cor parla de “la colcada reial”, fent servir un arcaisme púdic, però “colcada” vol dir “cavalcada”, l’acte amorós de muntar. Riba parla a les Elegies de “retrobar la pròpia ànima com una pàtria antiga”, però, a més de l’ànima, hi ha el cos, perquè som persones físiques i en el fons potser sobretot som això. No vivia en un món d’abstraccions, tocava de peus a terra.

Riba és un vitalista. Hi ha aquell apotegma que diu que l’art és llarg i la vida és breu. Riba deia: no, l’art és breu i la vida és llarga. El que compta és la vida. Com que l’art és breu, l’hem d’aprofitar tant com puguem, però el que compta és la vida. I quan Rilke a les Cartes a un jove poeta recomana als poetes que edifiquin la seva vida en funció de la poesia que volen de fer, Riba diu: no, la poesia no ha de torçar mai la vida. La vida és primer, i després la poesia. Fa pensar en Manent, quan, de jovenet, va a veure Eugeni d’Ors per ensenyar-li uns poemes, i Ors se’ls llegeix i li diu: Sap què? Festegi.

Que Riba demana esforç és veritat, però no sempre. Des del primer llibre ho va tenir difícil: les crítiques van ser dolentes i va estar a punt de deixar-ho. Carner va aconsellar-li que continués. El segon llibre ja va tenir un cert reconeixement, però ell mateix parla al pròleg dels seus “hipotètics lectors” i assumeix que fa una poesia complexa. Per Riba els poemes són un mitjà de coneixement de si mateix. Això és poesia postsimbolista, alerta, no pas noucentista: és Valéry, és Guillén, és Eliot, que tampoc són autors de masses.

Riba ara està unànimement reconegut, és dels autors catalans més estudiats, perquè té substància i toca molts àmbits: poesia, crítica, traduccions, literatura infantil… El problema és que no se’l llegeix. Però hauríem de veure quins poetes es llegeixen avui. Jo diria, per exemple, que Foix avui no el llegeix pràcticament ningú. I això que Foix va tenir la sort de ser lectura als instituts. El que falta és pedagogia. Si fem cicles, antologies, Riba es llegirà. S’han fet anys Verdaguer, Rodoreda… I l’any Riba? Se l’ha tractat del costat purament acadèmic. Per què no provem de fer alguna cosa? No és un autor de masses, però, mira, em vaig passar uns dies buscant per internet i vaig trobar molta gent que en penjava poemes als blogs i els qualificava de preciosos. Els lectors hi són.

No tots els poetes són per a tots els lectors. Martí i Pol, per exemple, de moment a mi no em diu gaire cosa. En paraules de Riba, “no em serveix”. En canvi, els temes de Riba m’impliquen, i la manera de tractar-los m’atrau. Allò que costa també atrau. George Steiner va començar a llegir Heidegger i no el va entendre, però diu que “la set de comprensió em va penetrar.” Aquesta set de comprensió hi és, i quan acabes entrant en un text i l’entens, hi ha una doble recompensa. Kandinski també costa, o segons quines èpoques de Picasso. Hi ha un art que demana un esforç, però aquest esforç és bo i productiu.
( 7 de novembre del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant