Jordi Malé (i 2)

Riba es forma llegint el Glosari d’Eugeni d’Ors, i participa de l’esperit de construir país, institucions, fer manuals perquè la gent pugui aprendre… Va fer dos manualets sobre literatura llatina i literatura grega, feia coses als Quaderns de Pedagogia d’Eugeni d’Ors. Sempre va estar-hi implicat, i va esdevenir emblemàtic durant la República: havia traduït l’Odissea, els tràgics grec. Però sobretot és important la seva tornada l’any 1943. Llavors, per als joves, Riba va ser un estímul, era el mestratge i l’exemple. Va servir moltíssim per la gent d’aquí. Té una responsabilitat amb el país. No es deixa captar pel règim. Viu patint la repressió, vivint amb quatre xavos gràcies als mecenes que li pagaven les edicions de bibliòfil de la nova traducció de L’Odissea

* * *

Riba no és un noucentista. Això del noucentisme ha provocat molts equívocs. No hi ha una literatura noucentista. El noucentisme no és pròpiament un moviment literari. No hi ha poetes noucentistes. El simbolisme sí que és un moviment literari, d’abast europeu, amb manifestos i constants. Del que fa Carner, per exemple, és només una petita part, i encara. El concepte de noucentisme s’hauria de revisar en l’àmbit de la literatura (ja està ben definit en els àmbits polític, social i cultural). Riba seria, poèticament, un producte del postsimbolisme. El gust pels clàssics, per exemple, és una constant de molts moviments literaris, del parnasianisme francès, per exemple, seguit per alguns dels nostres modernistes. El noucentisme comença amb una implicació dels intel·lectuals en les institucions. Prat de la Riba ho aglutina. Tot això hi és, però això és el marc. La literatura que es fa en aquest marc deriva d’estils i tendències que hi havia, però no és un moviment literari, em sembla a mi.

* * *
Riba va dedicar quatre articles a Pla, cosa que havia fet poques vegades. Això és entre l’any 26 i el 27. Pla era un escriptor que havia començat a publicar llibres l’any 25 i havia adquirit fama d’escriptor peculiar i polèmic. Pla treu Coses vistes i fa un pròleg que diu: aquest és el llibre que necessita Catalunya, un llibre dolent. Però què vol dir amb això? Vol dir que no ha de ser un llibre de gran volada intel·lectual, sinó un llibre que parli de coses intranscendents, etcètera. Pla provocava grans reaccions. Llavors, que Riba li dediqui quatre articles va tenir ressò. El mateix Pla li va escriure una carta agraint-li els articles. Ara, en els articles, Riba deia les virtuts de Pla, però també els defectes. Riba parla de la irresponsabilitat en algun punt, per aquells estirabots que deixa anar de tant en tant, però també li valora l’estil. La literatura de Pla a Riba molt molt no li podia agradar. Aquella visió grisa desencantada de Pla no es corresponia amb la visió de Riba, perquè Riba en el fons és un vitalista. El quadern gris es diu gris perquè les tapes del quadern original eren grises, almenys les del primer dels dos que s’han conservat, però també per la tonalitat de les coses que explica. Vides intranscendents, El carrer estret… Però, alerta: quan diem gris ho hem d’entendre com quan imprimeixes en escala de grisos. Fixa-t’hi que la impressora no crea l’escala de grisos només amb el cartutx negre, sinó que fa servir també el cartutx de colors: si imprimeixes en escala de grisos, també se t’acabarà el cartutx de colors. Doncs la literatura de Pla podríem dir que és això. Hi ha els colors a dins, s’entreveuen en l’estil, però la tonalitat que vol mostrar és de coses intranscendents, de vides mediocres, que no tenen sentit o que en tenen molt poc, que tot és insignificant… Això és el que ell venia. La seva filosofia de la vida va per aquí. Per això prefereix ser considerat un pagès que no un escriptor. Ven una imatge. Si interiorment era aquesta o no, no sabria dir-ho. Però és la que ven.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant