Dimecres 12 d’agost del 2009, 14h

Qui si que va atènyer la creu va ser Jordi Pujol, fa deu anys, quan va pujar a l’Aneto a convocar eleccions. No devia tenir un campanar més alt. “Pujol buscó un símbolo de juventud y energía, y llamó a Reventós para disolver el Parlament desde la cima del Pico Aneto”, diu La Vanguardia. Pujol tenia llavors seixanta-nou anys.

Els bons excursionistes perden la gana. Fa sis hores que no mengem.

Els bons excursionistes es prenen el descens amb la mateixa ànsia que l’ascensió. Torno a anar l’últim del grup. Un tro refinat i anèmic es deixa sentir darrere els pics. Aixeco la mirada. El cel està net. Les tempestes de muntanya es congrien en pocs minuts.

Puja boira, lentament, per la glacera. Perdre’s aquí mig deu ser una experiència. Miro d’afanyar-me. Baixarem per un camí diferent del que hem pujat, i que no és el que agafen els altres excursionistes. Aconsegueixo avançar l’amic X. Entre ell i jo hi ha quedat una desena d’alpinistes que travessen molt junts i en fila índia una petita glacera. El corriol és estret. De cop em trobo entremig de la seva fila. Porten un parell de guies.

– Y recordad que a la montaña se sube con la cabeza – diu un dels guies. Aquesta gent ha estat instruïda abans de pujar a l’Aneto, han estat un mes seguit preparant-se teòricament i fent exercicis físics i psíquics abans de l’ascensió, els han fet un examen per comprovar que estaven preparats. – Y nada de hablar ni de cantar. Recordad que hay que reservar toda la fuerza.

Quina vergonya. M’he passat el camí xerrant amb els altres i amb mi mateix, i fins i tot he cantat ( al començament ). Em sento tan cohibit que patino i caic de cul sobre les petjades de darrere meu. Més val no mirar avall, cap a la timba. He fet aturar el grup. Torno a aixecar-me. El guia em veu la cara de patiment, m’aconsella que camini posant els peus de través, em salva la vida.

Torno a caure. El guia torna a salvar-me la vida.

– Me recuerdas mucho a un amigo mío – em diu.

– Pues menos mal que era un amigo – li dic.

Tot plegat permet que X. m’atrapi. Els altres qui sap on paren.

– Has vist quina boira? – em diu X. – Jo em sembla que me’n vaig amb aquest grup d’aprenents. No m’arrisco a tornar per l’altre camí.

En altres paraules, la credibilitat de Z. ja és a baix de tot de la muntanya.

– Però aquesta gent ha pagat uns instructors, tenim dret d’afegir-nos-hi?

Segurament no havia d’haver obert la boca. Fa unes hores he pagat molt car no haver cregut a X. quan m’ha dit de tornar enrera.

Atrapem la resta de grup.

Z. insisteix que el seguim, com fa unes hores. Baixarem pels estanys de Corones.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant