12 d’agost del 2009, 16h

Ara hem quedat junts V i jo, que compartim el dolor als peus. Els altres ens van guanyant distància. L’estany és molt lluny. Baixem per una gran tartera. No s’acaba mai.

Altra vegada el desert de granit, amb l’estany de Corones al fons, al peu de la Maleïda, com el miratge precís d’un oasi. Les pedres agafen forma de peus, mans, cares. Em tombi on em tombi només veig cares. A les siluetes de granit i a les ombres que fan. Molt lluny, veig figuretes humanes de color negre. Tot es va tornant antropomòrfic. No estic acostumat a aquestes vastituds inhumanes, i el meu cap no s’ho acaba de creure.

Aquesta sensació de presències deu explicar la llegenda de la Maleïda que Verdaguer versifica al Canigó:

penyals són les ovelles, penyals los blancs anyells,
lo cabridet anyívol, lo boc, lo gos d’atura,
i llurs pastors, que encara ne tenen la figura,
penyals eran com ells.

Cadascú va amb el seu món a sobre. Les pedres remeten Verdaguer a la llegenda. Déu baixa a la terra, ningú li fa cas i, en revenja, ho petrifica tot: anyells, boc, gos d’atura i pastor. Veu aquí l’obra de Déu, encara que sigui una obra maleïda.

Què hi hauria vist Melville, sinó balenes?

Així s’escriu:

“I també, en els països muntanyosos en els quals el viatger es troba contínuament cenyit per amfiteatres de muntanyes, ça i lla, des d’algun punt de mira sortat, copsareu besllums passatgers dels perfils de balenes retallats als llarg de les crestes ondulades. Però per veure aquestes visions heu de ser un balener de soca-rel; i no solament això, sinó que si voleu tornar a veure la imatge de bell nou, ja cal que us torneu a prendre la intersecció exacta de latitud i longitud del vostre primer punt de mira, car aquestes observacions a la muntanya són tan atzaroses que el vostre punt de mira anterior, precís requeriria un laboriós redescobriment. Com les illes Salomó, que encara romanen en la incògnita tot i que una vegada el Mendanna d’alta gorgera les calcigués i el vell Figueroa les posés en crònica.

Ni quan us expansioneu amb el vostre tema per les altures, no deixareu de descobrir grans balenes al cel estrellat, i bots que les persegueixen; igual que les nacions orientals que, quan estan plenes molt de temps ençà de pensaments guerrers, veuen exèrcits lluita entre els núvols. Així, en el Nord, jo he encalçat el Leviatan al voltant del Pol amb les revolucions del spunts lluminosos que me l’asenyalaren primer de tot. I he embarcat en la nau Argo sota els cels refulgents, i m’he ajuntat a la persecució contra el Cetus estrellat fins mlt enllà de la darrera distància d’Hydrus i del Peix Volador.

Amb àncores de fragata com a mos de brida i amb feixos d’arpons com a esperons, tant de bo pogés muntar aquesta balena i saltar per les altures més elevades, a veure si els cels fabulosos amb totes les seves tendes incomptables estan realment acampats darrera de la meva vista mortal!”

I jo, què veig?

Jo veig figuretes humanes de color negre.

Sovint tinc la impressió de ser en un paratge purament verge. Segurament sóc el primer que mai s’ha fixat en tal pedra, o un de l’escàs miler de persones que mai ha donat un cop d’ull a aquest estanyol amagat. D’acord, és possible.

I què.

Em prometia una baixada fàcil. Psíquicament ho és. Físicament, és un dolor tantàlic amb  concreció a les ungles dels peus. Se’m claven a la sabata, aixequen la visera i és com si me les arrenquessin a copets amb una petita escarpra.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant