12 d’agost del 2009, 18h

– Merda de pedres.

– Merda de floretes blaves.

Converso amb V. És per distreure el mal de peus mentre baixem.

– Merda de rierol.

Hi ha un estanyol al cul d’un precipici, una làmina blava envoltada de verd.

– Merda d’estany.

Avall, avall… Verdor de curta volada, alguna planta estoica però penedida d’haver nascut. Alguna floreta soferta, blava de dolor, solitària i desgraciada. Rierols platejats del glaç que es desfà, aigua erma i verinosa de tan impol·luta, vida breu que fuig inexpertament cap al llac de baix on la resta del grup segurament ja ha arribat.

– Merda de caminoi.

– Merda d’aire fresc.

Caminem sobre espines. Les ungles xisclen a dintre les sabates. Estan histèriques.

– Merda de fites.

– Les putes fites.

– Putes fites.

– El puto caminoi.

– Puto caminoi.

– Les putes pedres.

– Les putes floretes blaves.

– Putes floretes blaves.

– Les putes fites.

– Putes fites.

– Putes fites.

A la vora de l’estany atrapem el grup. S’han estirat al rost sobre la gespa al costat d’unes pedres granítiques. Esmorzar de campanya a una vall suïssa. M’assec entre ells. De sota les pedres potser en sortirà un escorpí amb ganes de venjar-se de la vida pirinenca. Ja és igual.

La parada s’ha fet perquè el grup pioner ha coincidit amb Y., el muntanyista que ahir vam conèixer a Eriste. Va amb els seus dos fills, un noi d’uns vint anys i una nena d’uns vuit o deu. No hi entenc res. Què hi fa, aquesta criatura, aquí dalt? I si ara hi hagués una tempesta?

– Són muntanyistes com els seus pares. I aquest… – diu Y. assenyalant el noi amb un cop de cap. – Aquest és un valent! L’hauríeu de veure! Se m’emporta per cada cim que jo no seria capaç de passar-hi ni boig!

Aquest home s’ha aixecat de matinada per anar a buscar bolets amb el pastor del poble. Quan hem arribat estava a punt de sortir amb mountan bike. A les sis de la tarda s’enfila a l’Aneto amb els fills. Em pregunto si ha fet migdiada.

Sentir-lo parlar de muntanya amb aquest entusiasme, tenint present el tros que encara ens deu quedar per baixar, és molt agradable. És exactament el que necessitava per reconciliar-me amb la muntanya.

– Doncs com que la gelera es va fonent amb això del canvi climàtic, ara van sortint els morts, sabeu? Encara en queden uns quants per sortir! No fa gaire van trobar un DNI intacte, un DNI de fa cinquanta anys! Va venir l’equip especial de la guàrdia civil a treure l’home. I l’altre dia un que anava amb pics i cordes per la gelera clava el pic i li surt una mà. Ara van sortint els morts. Perquè la muntanya no es deixa prendre tan fàcilment. La muntanya es defensa! Un dels primers morts era un capellà que feia de guia per pujar a l’Aneto. Va endur-se’l un llamp. I allà dalt hi ha una avioneta, jo m’hi he enfilat i hi trobes trossos de motor i ferralla… I ara hi ha aquest nano esperant que el rescatin allà al Pakistan. Eren dos, l’altre va arribar al campament base amb les cames trencades congelades i caminant amb les mans. Ves a saber quins interessos hi ha que ara el govern hi paga una expedició per anar salvar-lo. I ja saben que van a buscar un fiambre però se n’hi van igualment. La muntanya és molt ella… En fi! Què hem de fer-hi? Vinga, que se’ns farà fosc! Vinga! Salut i feina… I un bon lloc per guardar l’eina!

Se’n va content, muntanya amunt, amb els dos fills.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant