Lleida

Uns lleidatans i uns barcelonins han de reunir-se. Si la reunió es fa a Barcelona és a les nou. Si la reunió es fa a Lleida és a les onze. En conclusió, em diu un lleidatà, de Barcelona a Lleida és més lluny que de Lleida a Barcelona.

Ja podria ser. Vista de lluny Lleida sembla una germana pobra, perduda al desert a l’estiu i empresonada en la boira a l’hivern. Ara la boira s’hi instal·larà i potser no en sortiran fins al febrer. És la visió tòpica de sempre, perquè amb l’AVE i l’autovia és a poc més d’una hora de la capital, i ara sembla que ja van per l’aeroport Lleida-Alguaire, però la història és molt resistent. Les vegades que a la vida he hagut d’anar a Lleida poden comptar-se amb els dits d’una mà. No fa tants anys la Panadella era la frontera. El túnel del Bruc va ser el gran assalt, no haver de passar el port del Bruc amb la nacional d’una sola via, plena de revolts i paelles, sempre darrere algun camionàs… L’apropament definitiu va ser l’autovia de Tàrrega a Barcelona.

El Segre és la frontera de Lleida amb el món. Durant la Guerra Civil el riu va deturar el front franquista tot un any. Els últims trenta, l’obertura i l’endreça de Lleida ha consistit a sortir d’ella mateixa estenent ponts a la riba esquerra. La canalització del riu va humanitzar una llera salvatge i bruta, lletja, una riera amb brossa. Quan l’any 82 va haver-hi l’última gran riuada l’aigua va pujar fins al carrer de Cavallers. No va ser gens agradable, les cases es van inundar pels vàters. D’aquí va venir la canalització i, doncs, la possibilitat d’arreglar la llera del riu seguint el model de Balaguer.

Com a Girona, el restabliment de la universitat ha tingut els últims anys un paper principal aquí. Ha aconseguit retenir la joventut i l’embelliment que comporta. Als edificis nous de trinca del campus s’hi va pel pont de la Universitat. Seguint la llera s’arriba als Camps Elisis, un parc del XIX que és l’embrió d’aquest aprofitament del riu passats els ponts. Es va tirar a terra un mur que el circumdava i es va integrar al passeig del riu. Com el paper de la universitat, els Camps Elisis em fan pensar en una versió reduïda de la Devesa gironina. De fet, els plàtans van treure’ls literalment d’allà. En aquest parc s’hi celebra també la fira agrícola de Sant Miquel. A qui li agradi Girona li agradarà Lleida.

El pont Vell torna a enllaçar amb la part antiga. Veig ànecs nedant a l’aigua fosca. Es construeix un nou pont monumental i emblemàtic molt a la vora del pont dels trens. Per aquí va arribar el primer AVE a Catalunya, el primer mitjà ràpid que va tenir la ciutat i que va arrencar un moviment especulatiu que encara assenyalen algunes grues qui sap si aturades.

A l’altre costat, el dit llarg del campanar de la Seu m’envia la mirada al cel. Haig de fer esforços per tornar a abaixar-la. La plana és un paisatge rendit a un cel inclement i sense transició. El riu és tot verd i en aquesta hora de la tarda, sota els xops grocs de novembre, hi ha esportistes que fan fúting. A l’estiu s’omplirà de gent que hi pren el sol. Ensopego, estesa al camí arran de gespa, una rata morta grossa com un cavall. Magribins i negres fan partits de futbol per distreure’s. La construcció s’ha aturat i les directrius europees han anat desballestant la pagesia, el canal Segarra-Garrigues ha arribat tard i Europa encara l’atura per protegir uns ocells.

( 28 de novembre del 2009,  El Punt )

One Response to “Lleida”

  1. Ignasi Revés Says:

    La ciutat de Lleida és molt més moderna del que la gent s’imagina. Aneu-hi i ho veureu.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant