Absolts (i 2)
A primer cop d’ull és el Gabriel de sempre, tan prim i amb els cabells llargs. Tots ens hem mantingut fidels als cabells llargs, cap se’ls ha tallat simbòlicament.
Ha agafat una cadira i s’ha assegut a taula. He tornat a apagar el llum general perquè no em vegin el pas insegur mentre m’acosto a la taula.
- Quant fa… Quant feia?
Fa deu anys. El temps que va d’un dia a l’altre.
Tinc els ulls clavats en una clova de nou a sobre les tovalles. En Jordi encara respira. La Maria ja no. Un, dos. Pam, pam. Lluís i Maria. Entendre què passa i ja morts. Jo em pensava que ho faria durar més però ara veig que no ho feia per nosaltres.
Estic passiu, com si volés. Els braços caiguts, un a cada costat de la cadira com tantes vegades al pis del carrer dels Alps. Ell respira profundament, ha començat a suar. Deixa la pistola a la taula, és un regal per mi, per després. Se’n torna al passadís. Miro els cossos. Me’ls ha vingut a dur. Són la recompensa. Traint els altres no l’he traït a ell. No m’he traït a mi. Tots dos encara vivim de part de la Marta.
Torna de la cuina amb la ganiveta llarga del mànec negre. S’asseu. Deixa la ganiveta a sobre la taula i es descorda la camisa. Amb la mà esquerra sota la nou del coll, pressionant-se el començament de l’estern, s’aguanta la pell. Agafa la ganiveta i s’obre del coll al melic. Els budells cauen però només ha obert la saca. Per ampliar el somriure es talla les galtes, de la boca fins a les orelles, amb la punta de la ganiveta obrint-se pas entre l’índex i el polze, que tensionen la carn de la galta per dalt i per baix. Les dents encastades a la mandíbula queden al descobert. No deixen veure la llengua perquè les estreny. La part de dalt de la galta s’aixeca com una vela cada cop que una glopada de sang el fa estossegar. S’havia d’haver tret els pantalons abans de començar. Així i tot, entre els budells penjats, passa la fulla cap a l’entrecuix i s’obre per sota. Qui dels dos s’ho està passant més bé? Jo que l’he de sobreviure o ell que em té d’espectador de la carnisseria? Qui dels dos voldria ser al lloc de l’altre? L’un sense l’altre res no podria ser. La passivitat i la covardia no sempre van juntes. S’amputa el nas i les orelles i ho va posant a sobre la taula, després es treu un ull, després l’altre, els deixa penjant i té un punt de comicitat i malgrat tot somric una mica perquè ho vegi. Amb el braç tremolós acosta la punta de la ganiveta al forat de l’ull dret, aixeca l’altra mà, l’empeny d’un cop agònic al mànec i cau de la cadira a terra.
