Els entorns de Víctor Català (1)

Encara que Caterina Albert va mantenir un contacte permanent amb la ciutat, la part principal dels seus textos surten de l’Escala. El pseudònim Virgili Alacseal – l’Escala a l’inrevés – és anterior al de Víctor Català. A l’Escala són conscients del pes universal de l’escriptora, i el rastre pot seguir-s’hi fàcilment. Els Albert són una família destacadíssima a la població, i els descendents administren el llegat.

Al número 37 del carrer Enric Serra, hi ha la casa pairal, que avui ocupa un nebot. Al segon pis, que havia fet de graner, Víctor Català hi tenia l’estudi – “Jo tinc, com les orenetes, un dolç niuet penjat sota una teulada.” L’acabament modernista del mur de davant, a l’altre costat del carrer, va dibuixar-lo ella. Quan Caterina Albert comprava una casa vella, no era estrany que dissenyés ella mateixa jardins i tanca.

Hi ha l’exquisit cementiri mariner, on és enterrada. “M’hi passejo tot sol pel cementiri / com un escarabat per dins d’un lliri,”escriu. Però sobretot hi ha l’entorn rural de l’Escala, on l’escriptora va heretar masos i finques; a Verges, Torroella de Fluvià, Albons, Bellcaire, Ullà, Torroella de Montgrí, Empúries… Els hereus preserven Cinclaus intacte. Per veure l’elaboració literària d’aquests llocs, és indispensable Els paisatges de Caterina Albert, de Jordi i Lourdes Boix. Si ens decidim a anar-hi, però, tinguem present que tan important com el paisatge són les paraules que el paisatge dóna. La idea ve del seu amic Joan Maragall. Caterina Albert prenia anotacions lingüístiques entrevistant pagesos. Tant de pes té en la seva obra una determinada olivera com la paraula autòctona que la descriu.

El Clos del Pastor

Al passeig de Lluís Albert – pare de l’escriptora -, les dues úniques cases antigues que s’hi conserven són de la família. De seguida trobem la tanca ondulada de El clos del pastor, jardí d’inspiració gaudiniana fet construir per Antònia Bartomeu, una admiradora de Víctor Català que també va comprar la caseta de pescadors del costat i va coronar-la amb la paraula Solitud.

La finca va ser llegada a l’escriptora. Actualment hi viu Lluís Albert, mestre sardanista. Impressiona la semblança física d’aquest senyor amb la seva tia i padrina. La vitalitat, l’entusiasme i la tirada artística segur que també hi tenen a veure. Lluís Albert hi porta un admirable Arxiu-Museu. Amb meticulositat d’estudiós i afinitat d’artista hi conserva els papers de Caterina Albert. ”Vaig tenir una feinada enorme, “ diu. “Aquella gent es passava la vida escrivint!”
“A la guerra li van fer registres per mirar si trobaven armes. Ella s’hi va jugar la vida, quedant-se aquí a l’Escala. Però no va abandonar la casa pairal i la paperassa. Per això m’ho estimo tant: s’hi va jugar la vida. A això he dedicat bona part de la meva vida, renunciant en part a la meva carrera artística.”

Penjades, hi ha pintures considerables, carbons que semblen Casas i, significativament en una artista, autoretrats. Hi ha en vitrines les peces que comprava o escavava a les ruïnes d’Empúries. ( És interessant aquesta relació amb la pedra grega: igualment havia fet un seu coetani, Luigi Pirandello, a Agrigento. ).

I, lògic, molts llibres.

“M’estimava molt, però… Hi havia d’anar amb peus de plom, amb ella. Una vegada no volia firmar un contracte molt avantatjós. Li vaig dir: però que no veus que t’estàs arruinant? Carai! Va clavar un cop de puny al llit i va dir: d’aquí endavant, Lluís, recorda’t del que et diré: que no em fa res arruinar-me mentre jo faci la meva voluntat. És molt gros, això, eh? El luxe, per ella, era allò de fer el lliure albir. Perquè ara tothom presumeix de molta llibertat, però… A la meva tia li hauria costat molt adaptar-se a l’època actual, que cada vegada la iniciativa privada és més cohibida. Ella s’hi hagués revoltat, amb això!”

“Penseu que ella va heretar un patrimoni formidable i va morir pobra. No em fa res dir-ho. No tenia ni un compte corrent al banc, després de col·laborar de franc a totes les revistes que li demanaven.”

“Moltes finques de la tia les van comprar els mateixos arrendataris, però no amb crèdits, sinó amb diners contants i sonants. Els diners que li havien regatejat a ella amb misèries: que si la papa de la patata, que la mala collita… Anaven al notari amb uns bitllets que encara feien pudor de quadra, d’haver estat en una quadra amagats en un carcanyol, que deia ella. El carcanyol! Eh, quina paraula més bonica? Un carcanyol eren aquells amagatalls que es feien llavors que no hi havia bancs, per amagar els diners. És a dir que era ben bé allò que conta ella a les seves narracions, exacte!, aquesta cosa crua de la cosa rural… Que, per cert, té narració que es diu justament El carcanyol, que explica com una noia que és d’una família benestant que van a menys, arruinada, es casa amb el paleta que havia fet el carcanyol a la casa i que sabia on era l’amagatall.”

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant